Enmig d’una catàstrofe, sempre aflora el millor i el pitjor de l’ésser humà. El pitjor, l’especulació urbanística i la construcció d’habitatges i polígons empresarials en zones inundables, ja és un clàssic que s’ha anat repetint malgrat els avisos que la mateixa natura s’entesta a enviar. La mà ampla amb què les administracions signen nous permisos en zones on se sap que tard o aviat es produirà un estrall de magnitud considerable constitueix un delicte que deu tenir, o hauria de tenir, un nom. Tot queda, però, sota l’ambigua denominació d’interessos econòmics, on els autèntics culpables no acabaran de ser assenyalats. Tanmateix mentre Mazón, quan compareix davant els mitjans, es refereix als “bulos” com a enemic principal d’aquesta situació, no falta una veu indignada, crítica i ferma que qualifica d’execrable que el govern valencià hagués eliminat el centre de coordinació d’emergències.
La millor part de les persones –pensar en ajudar el més vulnerable, posar-se en perill per rescatar algú, llençar-se enmig d’una avinguda per allargar la mà a qui no aconsegueix posar-se en peu, formar una cadena humana perquè un conductor atrapat pugui sortir del seu vehicle, obrir la pròpia casa perquè el cos sense vida d’una adolescent ofegada a l’interior del seu bar no passi la nit a l’intempèrie– també ha aflorat. La solidaritat és inevitable. Com ho és la maldat. Ambdues formen part de l’individu, i fins i tot hi poden conviure alhora. Que hagi estat un monstre de dimensions mitològiques amb nom de deessa el que hagi posat a tots contra el mur, mentre les mans compassives clamen al cel exigint responsabilitats, té argument de tragèdia. La dana –que en realitat significa Depressió Aïllada a Nivells Alts– ha tallat vides, ha provocat danys incalculables i ha deixat un territori devastat que trigarà a posar-se dempeus. El rugit de l’aigua romandrà durant molt de temps –potser la resta de la vida– encara que les aigües mateixes i la mateixa vida s’hagin encalmat.
Els crits esgarrifats i les imatges dels informatius han ofegat literalment qualsevol intent de parlar avui sobre un altre tema. El teclat s’ha negat –que també és sinònim d’ofegament– a trobar arguments per reclamar la disciplina com a aliada de l’aprenentatge, o a posar en evidència el finançament de determinats premis literaris, de comunicació o amb nom de Princesa. Tot queda postergat, igual que les recents denuncies per abús sexual, que per desgracia no seran les darreres. El crit de mare meua de la dona que s’esgarrifa mentre veu des del seu balcó com els carrers del poble desapareixen sota la riuada enfurismada, l’angoixa dels ancians que van morir ofegats a la seua residència o la impotència del pare de família que explica desolat que s’han quedat sense res, mereixen avui, tot i que ja hagin passat els tres dies simbòlics de dol nacional, tot el protagonisme.
Al meu país la pluja no sap ploure, va cantar el Raimon inspirant-se en un episodi similar, encara que no tan tràgic. És, però, una preciosa imatge poètica que no acaba de recollir que l’autèntica culpable no és pas la Dana.
