LA MAÑANA acaba d’estrenar disseny i per fi s’edita només en català. Vaig començar a treballar-hi el 8 d’octubre de 1990 i ho he fet de forma ininterrompuda des de llavors (només vaig deixar de fer-ho durant dos anys de crisi al diari que van coincidir amb la meva marxa de Lleida). Primer com a redactora de comarques i anys més tard com a corresponsal de l’Alta Ribagorça, es pot dir que sóc una periodista mañanera, sobrenom amb que els companys ens anomenem o anomenen. Sobretot els companys de Lleida, on LA MAÑANA és una institució. El diari ha passat moments gloriosos però també alguns dolents, ha estat a punt de tancar, ha vist marxar a molts dels seus treballadors i ha passat per diverses mans, però sempre ha acabat reneixent. És una família amb la que he passat moltes hores, on he tingut mestres i companys immillorables, i on he fet amics per sempre. No només hi he après l’ofici, sinó també l’amistat i la vida. Una escola de periodistes, on la feina ens ha donat moltes satisfaccions i on hem hagut d’assumir també alguns disgustos inevitables. Com a mañanera encara en actiu, només puc desitjar llarga vida al diari i a la seva gent. Potser García Márquez tenia raó, i el periodisme és l’ofici més bell del món.
Sessió: No iniciada
