Va marxar sense fer soroll. Feia només deu dies que havia participat a la festa dels 25 anys del Patrimoni Mundial de la Vall de Boí. Ella havia acollit a la seva creperia de Boí a la gent de la Vall la nit del 30 de novembre del 2000 per a rebre la notícia de la declaració de la Unesco. Pepa Turró estava delicada però feia el cor fort. Fa temps que resistia des d’una extrema vulnerabilitat. Després d’anys de lluita i dificultats, picant pedra i criant sola els seus fills, va aixecar el seu petit imperi a Ca La Pepa. Emprenedora i visionària va inventar un nou concepte d’hostaleria en una Vall a punt d’esclatar. Va emprendre un projecte solidari a Gàmbia i un cop acomplert va començar a dibuixar una retirada al negoci deixant pas als seus fills. En el comiat que família, amics i veïns li van dedicar fa una setmana, Mama Pepa, com la van recordar des de l’alegria d’haver-la gaudit, van sonar Sisa i Llach. Oh benvinguts, passeu passeu, i que tingueu sort, semblava que deia ella allà mateix, amb la gent i entre la gent, com li agradava estar sempre. Ara mentre vola alt, la criden les germanes de Gàmbia. Potser la seva ànima ja és a Mama Àfrica. Sota un baobab, escoltant el cant de l’ocell del sol i envoltada de canalla.
Sessió: No iniciada
