Cada any, el juny ens porta a primera línia de debat l’educació, allò tan menyspreat pels governants i que en realitat és la base per assolir una societat forta, crítica i amb els valors que sembla que s’estan diluint arreu. És el darrer mes del curs, quan arriben les avaluacions, i uns quants, aquells que acaben el batxillerat, han de passar la gran prova, la selectivitat: aquells tres dies que no s’acaben mai i en què els nervis i la son protagonitzen les hores dels estudiants. Avui es posa fi a la tortura i de ben segur que, com cada any, haurà anat bé pel que fa a les qualificacions. Així ho desitgem. Tanmateix, cal una profunda reflexió en el món educatiu. No fa massa, els pèssims resultats de l’informe PISA van fer posar vermells els responsables de l’educació, que es van apressar a fer el de sempre: prometre canvis. A més, cal afegir l’etern debat de l’ús dels mòbils i les tecnologies en l’adolescència i en les aules, una qüestió, però, en què sembla que s’ha fet tard. Un mòbil és una cosa molt seriosa que ens ha enganxat a tots i sabem que és un instrument capaç de tot el millor i de tot el pitjor, i en segons quines edats és un perill enorme. Cal demanar als responsables polítics la voluntat per abordar tot això amb tots els mitjans possibles per tal d’arribar a un consens, a un pacte global, perquè el que està en joc és el futur. La dita és sàvia i clara: mai no és tard quan arriba.
Sessió: No iniciada
