Amb exultant joia infantil, l’inefable Ajuntament de la ciutat de Lleida destil·lava un eslògan pretesament poètic, per celebrar, suposo, les festes nadalenques. ‘Lleida. On la boira fa la màgia’, resa la parida. I quina és aquesta màgia? La potàgia? Enllà de calar-te de fred fins els ossos, de nebulosa malifeta asfixiant per a bronquis delicats, la boira és humitat perlada, infinitesimal. Que entela els ulls i sovint (pel que es veu), també els enteniments. Emboira-ments. Viure al pla de Lleida on la boira t’envela, res té a veure en fer-ho a l’Empordà on la tramuntana el cap enravana. O al Delta on el mestral et destraleja. Tot aquest rotllo supra-atmosfèric ve a tomb per aclarir que la ditxosa boira humiteja la Seu Vella, millor dit, el seu turonet, que s’enfonsa i s’esmicola. La Llengua de Serp del baluard ha fet figa, flonja bocaterrosa, ¿per obra i gràcia de la màgia boirosa? Potser sí, potser no. En qualsevol cas, no crec que ajudi massa. Ben mirat, el turó no deixaria de ser el tortell pastisser i la Seu Vella, la guinda, la decoració zenital i fal·luscràtica. Perdonin-me vostès, ¿l’Ou de la Mona de Pasqua? En fi, tot és qüestió de fer volar la imaginació i no tallar-se un pèl. Sí? Així, proposaria que la Màgica Boira Lleidatana optés a Patrimoni Atmosfèric Mundial de la Humanitat. Màgia potàgia.