Estem vivint uns temps en que l’individualisme i l’egoisme es manifesten freqüentment. No és rar escoltar qui diu: el que soc i tinc “jo ho he aconseguit”. O soc un “self-made man o woman”, i altres pensaments semblants, i alguns es consideren superiors i amb més drets que altres.
Hem de recordar que tots nosaltres existim, estem vius i hem arribat on estem ara gràcies a altres persones; mai sols. Som éssers socials. Ja per néixer hem necessitat de dos persones –pare i mare– que ens han donat la vida, sostingut i educat durant uns quants anys. També, si ho pensem bé, algú o algunes persones ens han donat un impuls inicial o un consell que ens ha ajudat a prendre decisions importants a la vida i aconseguir una feina, o arribar al lloc que gaudim, amb el que hem progressat.
Per tant, tots ens devem als altres, ningú “s’ha fet” sol. Hem d’estar i viure agraïts, ens necessitem els uns als altres per poder portar una vida amb sentit i ser feliços. Estimar i rebre estima és el que ens fa feliços, ens omple.
Ser solidaris, especialment amb qui és vulnerable, encara que no sigui “dels nostres” i ens costi un esforç, omple de sentit la nostra vida i ens ajuda a mantenir una felicitat duradora, no pendent del moment concret.
Oblidant els seus antecedents, hi ha persones que creuen que la solidaritat i ajudar als qui més ho necessiten no va per elles. Actuar amb egoisme pot conduir-nos a guanyar, provisionalment, un càrrec, un lloc de treball, uns quants vots; però a la curta o a la llarga, se’ns torna en contra, ens dona problemes i crea infelicitat.
Sap greu que hi hagi persones i partits polítics que s’aprofitin enredant interessadament a persones de bona voluntat exacerbant la seva part egoista i es manifestin, fent soroll, contra les propostes de solució parcial d’allotjament i atenció pels immigrants i sense sostre. Tots sabem que necessitem els immigrants com els peixos l’aigua. La nostra societat catalana avui col·lapsaria totalment si marxessin. Qui atén als ancians a domicili i en residències? Qui neteja els carrers? Qui cull la fruita?, etc.: la majoria són immigrants. Regularitzar-los, encara que sigui una solució parcial, –ja que el que cal és deixar-los treballar una vegada estiguin entre nosaltres i no prohibir-ho durant dos anys–, és un pedaç positiu.
Construir una residència o uns habitatges socials són mesures positives que no sols no ens hi hem d’oposar, sinó que ho hem de demanar i recolzar. És un ‘guanyar-guanyar’. Fa mal als ulls i diu poc bé d’una societat que menysprea als vulnerables . Que s’ubiqui al nostre barri o veïnatge no és un problema, ja que són persones com nosaltres amb les mateixes necessitats que nosaltres tenim. Han emigrat del seu país buscant una vida millor, volen treballar i els hem d’ajudar a que estimin la nostra terra i la nostra llengua i cultura.
Reflexionem, no ens deixem enganyar per propostes insolidàries i egoistes, ajudem qui ho necessiti. Recordem que tots hem tingut, al menys, un primer impuls.
