La novetat editorial ‘Quadrophenia. The Who y la epifanía mod de Pete Townshend’ en què de manera brillant l’escriptor i periodista lleidatà Àlex Oró analitza l’òpera rock a través de l’històric doble àlbum m’ha remès a grats records. En aquesta ciutat que compartim, a mitjans dels vuitanta i per espai de tota una dècada van sorgir uns dinamitzadors de l’escena cultural i musical batejats com a Pop Art Club Lleida en què també va estar implicat aquest autor.
Eren uns temps amb els germans Gil Matamala freqüentant aquests feus al capdavant dels impereceders Brighton 64. També hi havia concerts de Los Flechazos, gran devoció pels Negatius i altres, al compàs de La Casa de la Bomba i el Pentagrama com a epicentres de tota la moguda. Eren els mods -o els sixties- un grup de joves que seguien l’estètica d’aquella ‘dècada prodigiosa’ i que idolatraven la música de grups com The Kinks, Small Faces o The Who.
Per això van crear el Walrus Weekend i les sessions ‘allnighers’ -sense oblidar les ‘scooter run’- a les quals ens sumàvem altres que, sense tanta devoció d’Action! Collective, també estimàvem la ‘Lola’ dels Kinks i abraçàvem el ‘My generation’ dels Who. En realitat, molts d’aquests darrers procediem de la discoteca Bus (situada als baixos de l’estació d’autobusos), autèntica escola rockera on es tancaven les sessions amb el ‘Magic Bus’ del sensacional ‘Live at Leeds’ dels Who.
Diuen que la música amansa les feres, però també llima asprors, malgrat que uns lluíssim grenyes i altres tinguessin l’aspecte del títol d’aquell inoblidable fanzine que durant un lustre van anomenar ‘Los Flequillos de la Morsa’… Oh yeah!