Aquesta setmana ens ha deixat amb 112 anys la dona més longeva d’Espanya, nascuda a Bellvís un any abans de la Primera Guerra Mundial. I és que Catalunya ja ha batut un rècord històric: ja tenim més de 3.000 persones amb 100 anys o més i com a dada interessant cal dir que més del 80% són dones. Fa 40 anys no arribaven a 200, i en l’última dècada han passat de 2.000 a 3.000. Aquestes dades ens haurien de dur a una profunda reflexió, a tothom, però sobretot a aquells amb les responsabilitats de fer una societat millor, perquè està molt bé viure més anys però la longevitat ha d’anar acompanyada de qualitat de vida, la màxima que es pugui, i malauradament no és així, com ens va demostrar la pandèmia amb els vergonyosos fets que es van viure a moltes residències i que van portar a morts impregnades d’una indignitat impròpia d’una societat que es vol fer dir avançada. Els debats que sorgeixen arran de l’envelliment de la població estan cada cop més vius i cal treure’n aviat conclusions. Cal revisar l’edat i les condicions de la jubilació, les pensions, la gestió de la sanitat, la millora de l’atenció a les persones amb dependència i a les que es troben a les residències, entre moltes altres qüestions. Per poder tenir èxit, calen recursos, però les prioritats són unes altres, amb l’agreujant que els responsables polítics no són capaços ni d’acordar uns pressupostos, el més important per una bona gestió. La pregunta és: Val la pena la longevitat?
Sessió: No iniciada
