Aquesta setmana de mobilitzacions dels mestres s’escau explicar històries de l’ofici més dur i més bonic del món. El meu amic Emili March i Jordana, mestre d’escola, va néixer l’any 1937 a Oveix, un llogaret de la Vall Fosca. El seu pare era el mestre del poble. Vivien a la rectoria perquè el capellà, mossèn Agustí, havia fugit cap a França per salvar la pell. El pare de l’Emili era un home molt vigorós. Mentre feia la mili li va caure un llamp que li va fracturar la base del crani. El pater del regiment, Ramon Iglesias Navarri, que amb els anys seria bisbe de la Seu d’Urgell, li va administrar l’extremunció. Es va recuperar i el van destinar a nombrosos pobles i poblets com Oveix, Ogern, Tragó, Vilamur, Durro i Castanesa, l’últim destí. Com que la paga de mestre no arribava per viure, la mare feia de cobradora de les iguales dels metges, el pare pescava truites al pantà d’Escales i l’Emili escombrava sal a les salines de Gerri. En trenta-cinc anys de servei no va agafar mai cap baixa per malaltia. Com a recompensa se li va concedir l’honor de fer el parlament de la festivitat de Sant Josep de Calassanç, patró dels mestres, del curs 1970-1971 a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Amb to prudent va dir, en castellà, com dictaven els temps: “Estamos viviendo una etapa de inquietudes renovadoras (…) Tan solo quisiera hacerles una observación: un tanto por ciento muy elevado de los maestros que llegamos a la edad de jubilación forzosa, setenta años, lo hacemos mermados de facultades físicas o intelectuales. Deberían arbitrarse soluciones al respecto”. Malgrat la duresa de l’ofici, el somni del pare de l’Emili es va fer realitat. El seu fill també era mestre. D’això en parlarem demà.
Sessió: No iniciada
