Soc un dels amics que Josep Maria Carles convidava a la seva casa peculiar. Josep Maria Carles vivia a la Catedral de Lleida, en un habitatge habilitat com a residència dels treballadors laics de la Seu nova. Carles ho explica en el llibre Lo fill del sagristà (Pagès editors) que presentarà dissabte a les 12.00 h a la llibreria Abacus. Amb Josep Maria Carles anàvem junts al Col·legi Episcopal. La proximitat alfabètica dels nostres cognoms (Carles, Correal) feia que habitualment coincidíem a la mateixa classe. Recordo el dia que amb Pepe Domínguez i Antonio Cavero vam poder accedir, de la mà d’en Carles, als espais més recòndits de la Catedral. Encara conservo el record de l’impacte que em va produir entrar a la sala on es conservaven els tapissos flamencs del segle XVI que ara llueixen esplèndids al Museu de Lleida. Als anys seixanta, calia una influència especial per poder visitar els tapissos. La Catedral també tenia una escola a sobre de l’atri de l’entrada principal. Hi anava a fer repàs. Mentre esperàvem el mestre que ens obria les aules fèiem jocs entremaliats. Una vegada, el meu cosí i germà de llet, Jordi Enrich, va posar el cap pel forjat de les reixes dels portals d’entrada de la Catedral i després no el podia treure. Vam suar la cansalada. Coses d’una Lleida que Carles retrata molt bé.
Sessió: No iniciada
