La notícia d’aquesta setmana ha estat, sens dubte, la victòria de Donald Trump en les eleccions presidencials dels Estats Units d’Amèrica. Reconec que m’ha impactat, m’ha sorprès i m’ha donat molts motius de reflexió. Jo era d’aquells que creia que en el moment de votar, els ciutadans compararien les dues opcions que se’ls presentaven i triarien Kamala Harris, ni que fos com a mal menor. A misses dites, no m’estranya gaire: gairebé mai l’he encertat en els meus pronòstics electorals.
Un cop païda la sorpresa inicial, sorgeixen un munt de preguntes a les quals hem d’intentar contestar. Què ha passat? I, sobre tot: perquè ha passat? La veritat és que plou sobre mullat i havíem tingut moltes senyals de què alguna cosa havia estat canviant, no només als Estats Units. Itàlia, França, Holanda i l’Argentina, entre d’altres exemples, podien fer presagiar un resultat d’aquest tipus. I això sense comptar l’auge dels partits d’oposició d’aquesta mena que, tot i que no han aconseguit governar, han assolit cotes de vot absolutament alarmants. A banda de França, fixem-nos en Alemanya i la mateixa Espanya.
No se si cal que aclareixi als meu lectors que em sento clarament a les antípodes d’aquesta onada ultraconservadora que ens està envaint. Vaig néixer i em vaig criar en un ambient polític contrari al franquisme i em vaig fer la il·lusió d’haver-lo vençut quan es va acabar aquell malson. Tot i les discrepàncies que vaig tenir i continuo mantenint amb la transició espanyola, mai m’hagués pogut imaginar que hauria d’enfrontar-me amb moviments que defensessin les essències d’aquell règim dictatorial. I em trobo ara que és així. Que hi ha moviments polítics significatius que reivindiquen el sentit de la dictadura i que guanyen adeptes dia a dia.
El mateix passa a Europa, que també va ser assotada i desfeta pels feixistes i pels nazis i que només va aconseguir sortir-ne victoriosa a costa de milions de morts. Què estem fent malament? Com pot ser que prosperin idees polítiques que ens va costar tant d’erradicar?
Suposo que bona part de la culpa és nostra. D’aquells que ho vam viure tan de prop que donem per descomptat que ningú pot ser tan estúpid com per voler tornar-hi. Però el cert és que cada cop hi ha més conciutadans que no ho van viure, que estan descontents amb la situació actual i que estan disposats a creure en solucions miraculoses per molt que la història les hagi desqualificat.
No podem menysprear aquestes ideologies. Les hem d’analitzar i atacar per totes bandes, no des d’una posició de superioritat moral sinó ben al contrari, essent conscients que ens poden anorrear.
