Tinc un poder contra les màquines. No explicaré que en el dia a dia, quan m’enfronto a l’ordinador per escriure a les pàgines d’aquest rotatiu, se m’emporten els dimonis amb els penjats continus a la xarxa i altres interferències amb què es perd el temps i els nervis. Sempre recordo amb nostàlgia continguda els meus inicis al capdavant d’una màquina d’escriure quan tot era més humà. I a això vaig.
Procuro acudir el just i necessari al banc per tal d’extreure aquests diners, guanyats amb la suor del meu front i no de la suor dels del davant com fan polítics, banquers i altres mercenaris del sistema, ja que en aquesta societat si vols que et cant, la tocateja per davant. Doncs bé, des que en aquests reductes, on es guanyen bé la vida a costa dels altres, ja no hi ha atenció personalitzada i tot se centra en les maleïdes maquinetes, això és un caos.
Moltes són les persones que estan amb mi i que passen d’aquestes modernitats, però que no en tenen més que empassar sense escopir perquè és el que hi ha. Resulta que no hi vaig mai i ahir que ho vaig haver de fer perquè calia actualitzar la targeta, se’n va anar tot en orris. Ni curt ni mandrós, vaig comentar al personal que jo porto el mal averany a tota aquesta societat deshumanitzada.
Sóc la personalització descarada de l’home contra la màquina. Per això, quan parlo de música i em parlen d’electrònica, passo de qualsevol argument en aquest favor i afirmo que música és una cosa, és art, i electrònica és això, precisament, el que abans aviat es deia màquina. És clar que hi ha excepcions i Krafwert són els reis absoluts i insuperats. L’home contra la màquina… Oh yeah!
