Comença un altre any i, un altre cop, els éssers humans formulen desitjos plens d’esperança i bones intencions però alhora, com és habitual, no dediquen tots els esforços que calen perquè hi hagi alguna possibilitat i probabilitat que aquestes bones intencions i desitjos es facin realitat. (Si esperes que et toqui la loteria, el mínim que pots fer és comprar-ne). Tot el que ha omplert les pàgines dels diaris el darrer any mostra que no hi ha cap evolució cap a un món assenyat, habitat per éssers als quals se’ls suposa certes qualitats que, definitivament, no tenim. No cal repassar les notícies dels darrers mesos per adonar-se que, clar i català, no hi ha res a fer. Tenim –teòricament– la capacitat d’organitzar-nos d’una forma justa i igualitària, però l’egoisme i el poder del diner ho corrompen tot i tard o d’hora arribarem a la meta que se’ns ha posat entre cella i cella: l’autodestrucció. Només és qüestió de temps. En l’espera, l’experiment químic fallit que som seguirà el seu curs: continuarem vivint –cada cop més gent ja no viu, només sobreviu–, somiant que les coses ens vagin millor i alguns –rars exemplars– potser somiaran que les coses també vagin millor als altres. Ara, però, toca somiar de veritat i hem de dipositar l’esperança en tres mags vinguts de molt lluny i que ens amenitzaran, un any més, l’espera. Tic, tac…
Sessió: No iniciada
