El curs escolar va començar fa poc més d’un mes. Com el veuen pels nens amb altes capacitats?
Martí Sans: Tot el sistema educatiu, no només per les altes capacitats, està encallat. Anem cap endarrer i això perjudica als nens i nenes amb altes capacitats. Aquestes deficiències les hem d’acabar suplint els pares amb diners de la nostra butxaca, buscant solucions pel nostre compte. S’ha de reconèixer que a Lleida hi ha conscienciació gràcies a la feina que hem fet en els darrers anys, però tal com a Barcelona tot es complica i acaba derivant en problemes de falta atenció i conductes disruptives a la classe i anant al psicòleg. En definitiva, no s’atén dins de l’aula com cal.
Eduard Ariza: No hi ha símptomes de millora. Les famílies amb nens amb altes capacitats han de buscar fora de l’escola el que aquesta no els hi dona. Sobretot, quan són petits tenen molta demanda i pregunten molt, volent saber el perquè de les coses, i l’escola no els hi dona una resposta. Quan passen conductes disruptives el centre educatiu posa més èmfasi en el tema emocional del nen, i que necessita suport extern, sota l’excusa que no cal fer res més, perquè primer s’han d’atendre les seves emocions.
Són nens que sempre van un pas més enllà…
Martí Sans: Sí. Tenen una capacitat intel·lectual més elevada i madurativament tenen uns quants anys més. Llavors, relacionar-se amb nens de la mateixa edat i perfils diferents és difícil. En altres paraules, tenen uns pensaments i idees que altres nens de la mateixa edat biològica no els tenen, ja que madurativament tenen tres o quatre anys més i, per tant, no encaixen. Això el professor ho ha de saber i tenir en compte, raó per la qual se li ha de tractar com una persona més adulta i se li han de permetre segons quines coses. No pot ser que tots siguin tractats per igual i el professor ha de tenir sensibilitat. Quan als nens els bloqueges acaben tenint conductes disruptives i l’escola força la situació. A més, els que tenen un talent creatiu troben respostes diferents als problemes o divergències a l’hora de trobar solucions., però són més dispersos. Alhora, les nenes ho pateixen més a partir de certa edat, perquè volen encaixar amb les seves amigues.
Eduard Ariza: Fins i tot, hi ha nens petits que es fan preguntes molt profundes sobre l’existència o la mort quan falta algú de la família i no els hi val la resposta típica que “s’ha anat al cel”.
Pel que comenten, és com si el sistema educatiu no hagués evolucionat en els darrers 15 o 20 anys…
Martí Sans: Totalment, la baixa formació de molts professors fa que diguin que aquell nen o nena és mogut. La solució és formar al professorat perquè sàpiga què s’ha de fer en aquests casos. El que no ha ajudat són els constants canvis que fa Departament d’Educació i els problemes amb els professors i la falta d’aquests. I qui més ho pateix és qui més ho necessita. Si no fos pels pares i les entitats com FANJAC, que enriquim els nens amb el que no fa l’escola, seria més preocupant.
Eduard Ariza: L’escola s’ha d’adaptar al nen i no al revés. Hi ha nens que necessiten un ritme molt més alt que altres i s’ha d’atendre a tots. D’altra banda, cal dir que el concepte de l’escola inclusiva està bé, però no hi ha professionals suficients per atendre tots els perfils. De fet, hi ha famílies que d’ençà que se’ls comunica que tenen un nen amb altes capacitats fins que es dóna un pla d’actuació gairebé ha passat un curs i això deriva en problemes. Han de saber gestionar les situacions i saber tractar-los de manera adequada. A més, són nens amb un vocabulari molt ric i, per tant, van un pas més enllà a l’hora de parlar amb el professor o atacar-lo en determinades circumstàncies. Aquest ha de saber que està davant d’un nen amb un pensament més divergent i madurativament té més anys, però emocionalment té l’edat que té. Si no es té experiència prèvia o formació és difícil gestionar la situació.
Quina és l’edat més crítica d’aquests nens?
Martí Sans: Els nens quan fan Quart o Cinquè. Les nenes a Sisè o Primer d’ESO, perquè ho intenten camuflar, ja que no volen destacar i quedar fora del grup, raó per la qual s’adapten a la situació i baixen el seu nivell. A més, la identificació continua igual que el 2013, sent incidental per sospites, però no es fan proves sistemàtiques cada any com es fa en determinades escoles privades o en altres comunitats com Andalusia o Múrcia, que han fet un pas endavant després de tocar fons. El Departament d’Educació ha de treballar en la formació del professorat.
Eduard Ariza: L’escola no aprofita el potencial dels alumnes amb altes capacitats per enriquir la resta. Sembla que es fomenti que el nen sigui feliç a l’escola per sobre de l’aprenentatge, però no s’adonen que hi ha nens que van a l’escola per aprendre i si no ho fan no són feliços, convertint-se en una extensió d’unes colònies d’estiu. Han de preparar-los.
I què passa quan arriben a les universitats?
Martí Sans: Cal tenir en compte que actualmente el batxillerat o la selectivitat no té res a veure amb el nivell que exigeixen moltes carreres complexes i la meitat dels alumnes, sobretot en enginyeries, ho acaben deixant al 50% del primer curs. Si batxillerat hauria de ser un curs preuniversitari i no és així. Això arrosega tant els nens amb altes capacitats com els que no en tenen o són bons estudiants.
Per la família tenir un nen amb altes capacitats suposa una gran despessa?
Eduard Ariza: Sí, perquè l’escola no li dona el nivell necessari per avançar. Arriba un moment en què els nens poden pensar que són “rucs” perquè es veuen diferents de a la resta i els has de portar a acadèmies privades. Els pares volem que tinguin un bon acompanyament i es potenciï la seva capacitat. Molts en dos mesos han assolit els objectius del curs i se’ls ha d’ajudar a continuar endavant i motivar-los, perquè llavors no donen cap problema per la passió que li posen. A més, necessiten el suport del professor i que quan ho fan bé se’ls hi reconegui, perquè també fan un esforç.
Martí Sans: Un nen que té una alta capacitat no vol dir que l’hagi d’utilitzar. Però amb el seu potencial algú li ha de dir que l’ha d’aprofitar, se li ha d’acompanyar i ensenyar-li el camí perquè no deixin d’estudiar.
Avançar el nen de curs és suficient?
Martí Sans: En molts casos no. Ha d’anar acompanyat d’altres coses, perquè també s’ha de fer un treball amb la resta d’alumnes, per evitar l’assetjament escolar, i amb el professorat per tal d’evitar les etiquetes com ara “el bitxo raro”. Per això, una acceleració es recomana fer-la a Tercer o Quart de Primària, perquè a Primer o Segon d’ESO són molt més complexes i es poden tenir problemes amb la resta d’alumnes. L’escola ha de posar recursos.
Eduard Ariza: Encara hi ha famílies que tenen por, però no se li ha de tenir, perquè són molt poques les que fracassen i les que ho han fet ha estat perquè han influït factors externs. L’escola ha de voler amb bona gana i sense obligació, mentre que la família i el nen han de tenir interès a fer-ho. Però s’ha de reconèixer que si les coses funcionessin bé no caldria fer-ne. Els hi encanta a anar l’escola i aprendre, i és una pena que quan arriben a Quart no volen anar-hi perquè s’avorreixen, i ho manifesten i fins i tot volen un canvi de centre educatiu.
El professorat també ha de fer un punt d’inflexió?
Martí Sans: Hi ha pares que es resisteixen perquè venen d’un sistema educatiu tradicional i, alhora, falten professionals que vulguin fer una pas endavant en un sistema educatiu més obert. A països com els nòrdics també tenen un nivell més alt perquè el professorat està preparat i qualificat. De fet, una gran part del professorat de Catalunya té una certa edat i durant 20 anys ha impartit classes de la mateixa manera, raó per la qual ara no vol canviar i hi ha moltes reticències. A més, un nou sistema més obert fa que sigui més exigent. Inclús, hi ha joves que comencen la carrera amb la idea de ser funcionaris. A Barcelona hi ha escoles privades que aposten per això i tenen un nivell molt alt, però són cares i no tothom pot accedir.
Eduard Ariza: L’educació ha d’evolucionar i el professorat ha d’estar predisposat. A més, els polítics haurien de parlar amb gent experta i sempre s’acaben prenent decisions polítiques. Això acaba afectant els pares, perquè veuen que si l’escola pública no funciona s’han de buscar la vida.
Llavors, una família amb sous baixos o que uns dels pares, o els dos no treballa, ho passa malament amb un fill o filla amb altes capacitats…
Martí Sans: Totalment, perquè a nivell personal no poden fer res i aquell nen o nena acabarà malament. Les mancances de l’educació que hi ha a Catalunya toca pagar-les a la família.
Eduard Ariza: Tranquil·lament hi ha una despesa d’uns 400 euros mensuals en extraescolars d’enriquiment, a part d’altres esportives, perquè s’han de buscar activitats fora de l’escola activitats que aquesta no dóna. I sense tenir en compte que n’hi ha alguns que han d’anar-hi a psicòlegs perquè no estan ben atesos al centre. No totes les famílies ho poden pagar. En definitiva, al drama de l’educació se li ha de sumar l’econòmic.
Els pares també han de fer un esforç?
Martí Sans: Sí, i per això hi ha associacions com FANJAC, on aprenen com gestionar la situació. De fet, s’ha de dir que la família no té el problema fora de l’escola, sinó que ho té dins d’aquesta, i no trobem professors que s’interessen quan els hi oferim ajuda. El sistema educatiu provoca que qui pateix més és qui més pot tirar endavant i la seva família.
Eduard Ariza: En moltes ocasions es tracta d’un tema genètic, perquè molts pares que descobreixen que tenen altes capacitats quan saben que el seu fill en té, o que ha tingut algun avi. Fan falta recursos, formació i una política que aposti realment per l’educació, i atendre a tota la diversitat que hi ha a l’escola, perquè és la clau d’un país.
