Lleida és una gran potència en el món de les arts escèniques, però l’aturada forçosa i aquest segon confinament al Segrià, que han impedit treballar a les companyies, estan fent trontollar les seves estructures i han cancel·lat cites de referència com la Fira de Titelles o l’Esbaiola’t.
Algunes de les companyies més representatives del territori –Víctor Polo (Xip Xap), Ramon Molins (Zum Zum Teatre), Oriol Ferre (Centre de Titelles), Cristina Garcia (Campi Qui Pugui), Ramon Caballol (Sac Espectacles) i Enric Blasi (La Baldufa)– expliquen a LA MAÑANA en quin moment es troba el sector i quines són les seves principals problemàtiques i reivindicacions.
La sensació general és de desànim creixent davant d’una situació marcada per la incertesa i per una ingent quantitat de cancel·lacions i ajornaments de funcions. I, recorden, no només les que ja s’han perdut, sinó les contractacions que s’esperaven i no s’han pogut fer o aquelles que ja estaven acordades però no s’havien formalitzat encara, el que fa que per primer cop en moltíssim temps, ja se senti a parlar d’estar al límit o de la possibilitat d’haver de tancar si aquesta situació dura gaires mesos més.
Víctor diu que a Xip Xap “en aquesta alçada de l’any hauríem de portar unes 125 funcions i només hem fet 43” i lamenta aquest segon confinament, ja que “havíem aconseguit un juliol amb força actuacions i ara si fem alguna ja estarà bé”. “Vam superar les crisis del 93, el 2002 i el 2008, amb la baixada de feina i de preus, però això no té comparació, estem sense ingressos i amb moltes despeses”, afegeix i alerta que “si no hi ha una solució ràpida, pot haver una caiguda de companyies històriques”. En aquest sentit, demana que es faci un esforç “per recuperar l’activitat, no podem pretendre que la societat estigui parada”. Això sí, remarca, “continuarem lluitant i treballant al màxim, l’actitud positiva va amb el nostre esperit”.
Ramon Molins explica que a Zum Zum Teatre “no hem fet cap actuació des del març; la situació comença a ser dramàtica, no tenim tant fons d’armari i l’optimisme va acabant-se”. Ramon es queixa que “els polítics sempre reivindiquen la cultura i a l’hora de la veritat no es reflecteix” i creu que el tancament del Segrià “és una mica irracional; ens estan matxacant i sembla que hi hagi territoris de primera i de segona”. A més, considera que hi ha discriminació contra el sector, ja que “som exemple de bones pràctiques i en canvi en altres llocs les mesures són unes altres” i creu que el més important, més enllà que “necessitarem plans de rescat”, és que “es creïn les condicions perquè puguem treballar”.
Oriol comenta que al Centre de Titelles, a més de la suspensió de la Fira d’emergència que s’havia preparat després de l’ajornament del maig, han perdut una trentena d’actuacions, algunes d’elles a Bèlgica, França o Itàlia. La sensació, diu, “és que estem desemparats i percebem que resulta més senzill no tirar endavant la cultura” i confessa que fa por “veure que el sector, que ja era molt precari, s’estigui paralitzant, les companyies no tenen coixí per aguantar”, destacant “l’esforç que s’ha fet, de bon grat, oferint els nostres recursos perquè el confinament sigui més passable”. Oriol defensa que, a més de “ser segura”, la cultura “no és només entreteniment, sinó que genera valors; ha de ser essencial perquè sense ella la societat és pobra”.
Campi Qui Pugui, explica Cristina, havia iniciat just enguany un “pla d’expansió per internacionalitzar-nos també en espectacles de sala, fent una inversió de futur i en l’estructura”, però ha perdut moltes funcions, entre elles 23 dies seguits de gira per Alemanya, que havien d’impulsar aquest creixement. Cristina creu que “la pandèmia ha mostrat la fragilitat del sector, que no té poder i s’ha precaritzat encara més”. “S’està generat un tap amb la manca de programació que farà perdre una temporada sencera i potser dos”, afegeix i lamenta que “la cultura ningú la qüestiona, però ningú la prioritza”, remarcant que “el sector ha sigut generós”.
Per la seva banda, Enric diu que a La Baldufa s’han suspès fins ara més de 80 bolos, a més de la cancel·lació de l’Esbaiola’t, el que ha estat “un gerro d’aigua freda que ens posa en un escenari complicat, ja que malgrat haver fet les coses bé, som nou persones i és una despesa molt gran”, tot i que no descarta fer alguna activitat a la tardor, “pensant també en les Valls d’Àneu”. Enric també creu que “el sector quedarà molt tocat” i demana “que les mesures siguin clares, perquè els de cultura hem treballat bé”. Però remarca que no només s’ha de fer bé respecte a aquest àmbit, sinó que s’ha de tenir una visió global “per a tots els sectors, sobretot a nivell sanitari, amb més rastrejadors, per exemple, sinó com a país també estarem tocats”.
Ramon Caballol explica que Sac Espectacles, a més d’haver de parar alguns projectes, ha perdut al voltant d’una cinquantena d’actuacions i que en les poques que es poden anar fent, tres en el seu cas, “estem treballant amb una inseguretat enorme, ja que no saps mai si ho estàs fent bé; no em sento satisfet”. A més, troba a faltar que algú de cultura de Lleida “s’apropi”, però “ningú dona un cop de mà; l’administració s’hauria de plantejar per a què serveix”. També veu certa “hipocresia dins del sector, si et mous bé entre les institucions és més fàcil” i alerta que “és trist pels nous talents, que no ho veuen clar perquè se’ls tallen les ales”.
Així, el sector de les arts escèniques considera que l’estigma que s’està creant al seu voltant és injustificat i les companyies destaquen que, en el poc temps que ha tingut per demostrar-ho, ha estat un dels més curosos en les seves mesures de protecció i prevenció. “Hem tingut uns protocols més severs que altres sectors i ens hem esforçat molt per complir-los”, comenta Cristina. En la mateixa línia, Oriol diu que “hem demostrat que les actuacions es poden dur a terme”, mentre que Ramon Molins diu que “no es coneix cap cadena de contagis que hagi esclatat en una representació”. De qui no tenen cap dubte és del públic que, àvid de representacions teatrals, ha esgotat les entrades en la majoria de les poques actuacions disponibles i que ha mostrat una escrupolosa correcció respecte a la normativa vigent, fins i tot la canalla, que ha sorprès als mateixos artistes.
Al marge de totes aquestes dificultats que estan vivint, però, les companyies també han aprofitat per fer altres tasques, més centrades en la creació o la reflexió. Oriol explica que al Centre han tingut temps per “parir un espectacle, que només estava esbossat i que ja ha entrat al taller”, i que girarà entorn d’una balena de 8 metres i la defensa de la natura i els animals, mentre que Cristina conta que “hi ha hagut períodes molt fructífers de reflexió interna i molt debat artístic”, encara que també hi ha hagut una enorme “feina de gestió per trobar recursos”. En aquest sentit, Ramon Caballol diu que a nivell creatiu, “busquem noves fórmules per reinventar-nos perquè hem de canviar de concepte i repensar tots els espectacles”, una idea en la qual coincideix Enric, tot i que “va baixant la moral i demana força autoesforç pensar a fer feines artístiques”.
I un altre fet positiu que s’ha comprovat encara més en aquests moments complicats, és la unió del sector a Lleida. “El sector està fent pinya; estem ben avinguts i intentarem salvar el vaixell”, diu Víctor. Cristina confirma que “Lleida és un territori fèrtil i tenim una xarxa molt potent”.
Així doncs, malgrat les dificultats que viuen, les arts escèniques lleidatanes no tenen una altra voluntat que revertir la situació i poder oferir les seves creacions a la ciutadania.
