Una de les coses agraïdes del cinèfil amb recorregut als ulls (i atresorar devedeteca de col·leccionista), és celebrar les noces d’or d’una pel·lícula de culte. Avui toca ‘Lenny’ (1974), dirigida per Bob Fosse. És el repàs que va donar a la controvertida vida de l’humorista nord-americà Leonard Alfred Schneider (Nova York, 1925-Los Àngeles, 1966), àlies Lenny Bruce. Amb Dustin Hoffman encarnant el corrosiu còmic jueu, reviu el viacrucis judicial i la glòria artística d’un personatge que va dinamitar els murs que limitaven la llibertat d’expressió. Insubornable, va obrir camins que ningú s’atrevia explorar. Satíric, un Aristòfanes del segle XX, micròfon en mà, Lenny diu coses com que ‘Si a Jesucristo lo hubiesen ejecutado hace 20 años, los niños cristianos no llevarian cruces en el cuello: llevarian sillas eléctricas’, i afegia ‘Los niños deberian ver películas pornográficas: es mejor que aprender sobre el sexo con películas de Hollywood’. Són 112 minuts d’un film trepidant amb textura de documental, on Dustin Hoffman vampiritza el profanador de tabús. La celebració també m’ha portat a rellegir ‘Cómo ser grosero e influir en los demás. Memorias de un bocazas’ (Malpaso Ed., 2015.), autobiografia que Lenny Bruce va escriure un any abans del mutis escènic definitiu. Tot veritable artista, ¿és una malaltia de la societat?
