El meu oncle avi Josep Jover Soldevilla va morir quan estava assegut en un banc de la Rambla de Ferran, a l’alçada d’entre els actuals carrers Alcalde Fuster i Vila Antònia, en el moment del fatídic bombardeig de Lleida de fa 87 anys, provocat per avions italians que actuaven al costat de les tropes franquistes. Així m’ho va explicar el meu pare, Casimiro Jover, en un reportatge que vaig publicar a LA MAÑANA, ja fa més de vint anys, rememorant el bombardeig del Dia de les Ànimes de 1937, tristament recordat per la mort d’unes 250 persones, entre elles, mig centenar d’infants, que es trobaven fent classe al Liceu Escolar.
Vaig conèixer en Ramon Ortín, amic del meu pare, i que va ser alumne supervivent del bombardeig d’aquella escola. Ortín em va explicar que va passar cinc hores sota la runa abans de ser rescatat i que, just abans de caure-li la bomba, es trobava fent un dibuix d’un soldat, precisament.
També vaig poder recollir, l’any 2002, el testimoni de Jordi Cortada, propietari, llavors, del Grup Principal. Em va explicar, amb moltes gesticulacions, que des dels avions, apart de bombes, llençaven també granades a cabassos. Cortada ja discrepava, llavors, de la versió que afirmava que les aeronaus que van bombardejar la ciutat de Lleida aquell Dia de les Ànimes fossin alemanyes, i assegurava que eren italianes, tal i com també ja havia afirmat la premsa barcelonina de l’època.
Quan m’acomiadava d’en Jordi Cortada, em va dir: “Hi ha una cosa que poca gent sap d’aquest bombardeig. Una coneguda família de Lleida sabia que això –el bombardeig aeri sobre la ciutat– havia de passar”. Però no em va voler donar més detalls. Només em va afegir que la sirena d’alerta de la Seu Vella, per avisar d’un possible atac aeri, no va sonar aquell dia. I el fet que no sonés, va ser a causa d’un suposat sabotatge, provocat per algun membre d’aquesta “coneguda família de Lleida”.
Aquesta observació que em va fer en Jordi Cortada sobre la sirena d’alarma, concordava amb l’explicació que m’havia donat el meu pare, que l’any 1937 vivia en una casa del carrer Guitarré, del desaparegut barri del Canyeret. Efectivament, la sirena d’alarma no va sonar. I entre la desesperació i dramatisme general que vivia la ciutadania passat el bombardeig, el missatge que circulava era que la sirena no va sonar, perquè hi havia hagut un sabotatge. Però… un sabotatge, de qui?, si es pot saber? Com a familiar d’una de les víctimes, i com a veí d’una ciutat que va ser greument castigada per aquell bombardeig, crec que els lleidatans tenim el dret a demanar que aquest misteri, sobre qui va ser l’autor d’aquell sabotatge, quedi, públicament, desvetllat.
Aquell Dia de les Ànimes de 1937, el meu pare, llavors amb 8 anys, i el seu germà petit, el tiet Jaume, que estava prop de complir els 4, van estar a punt d’acompanyar al seu oncle en aquell fatídic passeig, fins la Rambla de Ferran. Però, coses que passen en la vida, al final, les dues criatures, que anys després es casarien, tindrien fills i viurien molts anys, no van acompanyar aquell dia al seu tiet perquè, la seva mare, la meva padrina Àntònia, els hi va dir que es quedessin a casa, perquè s’havien d’emprovar uns pantalons. Beneïts pantalons, i beneïda, sobretot, la padrina Antònia.
L’any 2007, el meu pare elaborà un quadre, fet de metall, per recordar aquell bombardeig sobre Lleida. Una obra artesanal feta amb alumini, coure i llautó, que ja ha estat exposada, per exemple a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. En la part superior del quadre es poden veure els avions, fets de coure, llençant bombes, i en la part central, la reproducció en llautó del Liceu Escolar, el Mercat de Sant Lluís i la Seu Vella. La part inferior representa un homenatge a les víctimes del bombardeig. A sota a l’esquerra, hi ha les imatges reproduïdes amb coure i llautó, d’una de les famoses fotografies d’Agustí Centelles. Per si algú hi està interessat, el meu pare sempre havia volgut fer donació d’aquest quadre, per tal que estigués custodiat, i exposat, per alguna institució, o particular, per rememorar aquell moment tan trist de la història de Lleida. La seva família, seguim disposada a fer donació d’aquest quadre, per tal que el pugui veure tothom. “I perquè tot això mai més torni a passar”, deia el bo del Casimiro.
