Aquests dies d’estiu, assegut en una gandula de tela, he llegit Els Crims de la mel de Pep Coll. Molt recomanable. Als vespres, quan els mosquits ataquen –i aquest any ho fan amb una ferocitat terrible–, recorro mentalment els paisatges agrests dels voltants de Bóixols, resseguint les passes d’un pagès que, l’any 1953, va matar un gitano que li robava la mel. Als matins, en canvi, avanço una recerca pendent i m’endinso en les actes municipals del consell general de Lleida de 1402.
Ahir, quina casualitat, entre els assumptes que ocupaven els prohoms lleidatans medievals vaig descobrir-hi un “furt d’abelles”. Nou productors de mel i cera de la ciutat es queixaven al consell de la impunitat amb què algú els havia robat arnes i abelles. Per això reclamaven permís per vigilar les seves propietats “sens perill de encórrer en alguna pena”. En altres paraules, volien aplicar la justícia pel seu compte i portar, “morts o presos”, els culpables davant les autoritats municipals. El consell no ho va resoldre de seguida. Van delegar la decisió a un grup de prohoms, establint que, si finalment se’ls concedia el permís, entre els vigilants hi havia d’anar un oficial de la ciutat. Ja ho veuen, això de robar mel és més antic del que sembla. Avui pot semblar una fotesa engegar trets d’escopeta per una mica de mel, però no fa pas gaire s’ho valia. En un món fosc i religiós, la mel servia com a medicament i per endolcir, i la cera s’utilitzava per il·luminar les esglésies amb ciris. No és estrany que en diferents ordinacions medievals els oficis d’especier –un tipus primerenc d’apotecari– i candeler ens apareguin estretament units. Eren els que preparaven exvots de cera, torrons, torxes, espelmes…
La història del poble gitano a Catalunya també es remunta a l’edat mitjana, concretament al segle XV. Llavors van arribar les primeres tropes de bohemians i egipcians, com se’ls anomenava. El xoc entre les dues cultures ve d’antic, ja el 1473, a Cervera, s’acusava els nouvinguts de cremar les bigues i les portes d’un edifici on els havien deixat quedar per passar l’hivern.
Com explica en Pep Coll, la solidesa dels murs de les masies, arrelades a terra com els arbres, xocava inevitablement amb la lleugeresa dels carros i la vida nòmada.
