Des de fa un temps s’està introduint en el nostre llenguatge un nou anglicisme que, no se si als lectors els passa però confesso que per a mi si, arrossega una bona càrrega d’ambigüitat. Em refereixo al lawfare. Hem normalitzat, per exemple, dir que els dirigents polítics catalans de l’1 d’octubre han patit lawfare o que membres i familiars del partit que governa actualment Espanya el pateixen. Sabem que això es refereix al fet que estan sent perseguits judicialment i que aquesta persecució no respon a l’acció lògica de l’Administració de Justícia de fer complir la llei i perseguir aquells que la transgredeixen, sinó que te una motivació i uns objectius de caràcter estrictament polítics.
Trobo molt difícil traduir el terme al català. Sempre és difícil traduir paraules que tenen connotacions. Però encara ho és més si es tracta d’un neologisme en el seu idioma original, l’anglès, i un neologisme que es basa en una paraula que tampoc te una traducció clara. En català no tenim un terme equivalent a l’anglès warfare en base al qual es va crear la nova paraula. Equivaldria a l’acció de fer la guerra, de guerrejar.
Mogut per aquests dubtes, aquesta setmana he assistit a una taula rodona sobre el tema, en la qual intervenia el Dr. Damià del Clot, que ha escrit llibres i treballs sobre el lawfare. De la seva exposició n’he extret diversos coneixements que em semblen aclaridors, però sobretot la delimitació del concepte, que segons el professor Del Clot es podria definir com la utilització d’instruments legals i judicials per aconseguir objectius polítics que normalment es perseguirien per mitjans militars.
Aquest ús del dret com a mitjà per batre els enemics polítics es basa normalment en una transferència del lideratge de la lluita al Poder Judicial que, tal com passa a l’Estat espanyol, és el que te menys components electius. Els mitjans que s’utilitzen són molt diversos. Un de rellevant és la interpretació de les lleis, forçant-ne el sentit per aconseguir abastar més actuacions de l’enemic. També ho és la utilització extensiva d’institucions d’ús excepcional com la presó provisional o la vulneració del dret de defensa i de drets instrumentals de caràcter processal.
El lawfare exigeix una estratègia adreçada a la consecució de la finalitat que es pretèn. Aquell “qui pugui fer que faci” de l’ex-president Aznar es refereia als mitjans però s’inscrivia en un discurs que no deixava dubtes sobre la finalitat que es perseguia. Aquesta finalitat sol tenir a veure amb el que es consideren principis que fonamenten un estat o una nació i que s’encarnen en una “raó d’estat”. I tot aquest conjunt ha de venir acompanyat i embolcallat per una campanya en mitjans de comunicació que justifiquin l’actuació i anticipin cilpabilitats i condemnes.
Un altre concepte íntimament lligat al del lawfare és el del “dret penal de l’enemic” que castiga determinats individus o col·lectius que es consideren una amenaça estructural i que es justifiquen per aquella raó d’estat.
Ja que, malauradament, tenim tants exemples a prop de lawfare crec que és bo que obrim debats sobre la seva naturalesa i aprenguem a distingir-ne les manifestacions.
