Sessió: No iniciada

Sessió: No iniciada

Search

ARTICLES - ZONA 1 (BANNER HORIZONTAL)

L’artista i la ciutat

ARTICLES - ZONA 2

S’ha mort l’Àngel Jové, l’artista, pintor i actor i diuen, rebel i esquerp. És cert que tenia una mirada feréstega i un caràcter poc pacient i malcarat. O aquest és el que ensenyava. I també tenia una relació especial amb la seva ciutat i la gent de la seva ciutat. A vegades els amors, les dependències, les diferents maneres que tenim per madurar, per afirmar-nos i per saber què i com estimem es manifesten d’una manera gens fàcil. Jo crec que l’Àngel Jové patia per Lleida, patia la ciutat i el seus moments i per això s’esforçava en allunyar-se’n. No cal baixar als inferns o jugar a les petites perversions que ens plantejava Bigas Luna amb un actor silent de mirada crua. En el seu cas, la cruesa, la veritat, era la de l’artista compromès. Aquest personatge incòmode, que molts no trobaven a faltar perquè els hauria posat davant del mirall, altres el menystenien per una mena de deserció que no podien entendre. Aquest personatge que, amb tota la força va ser coherent en la seva recerca creativa, diria que va ser molt més fidel a la seva ciutat del que pugui semblar.

Lleida és difícil per als creadors valents. Ni funciona tampoc per als benintencionats, ni tan sols pels que juguem a ser amables per no prendre mal. Crous i Lamolla van jugar a la rebel·lia fins que van haver de salvar sants i verges d’un foc ignorant i violent, i amagar-se i marxar. Una ànima neta i humil com la de Leandre Cristòfol es va amagar dins la seva bata blava, rere el posat de l’artesà de barri perquè sobreviure d’una altra manera hagués estat suïcida. La generació d’Àngel Jové van jugar fort per sortir de l’adolescència i Jaume Magre o Francesc Porta els feren de germans grans fins que van veure que la resta no els podia seguir el ritme, l’empenta, l’energia lliure que buscaven. París, Barcelona, uns quants amics, les companyes de vida i els companys de viatge… podien entendre què estaven fent i per què. La resta, records d’infantesa que s’allunyaven i s’enduien l’únic regust dolç de la ciutat nadiua, de la mare, del carrer, de l’olor una mica agra d’aquella infantesa grisa i difícil.

Copsar l’esperit de Màrius Torres que transformà el més lleig del segle XX en la poesia més espiritual de la contemporaneïtat, ho havia de fer una transgressió plàstica, un tractament fotogràfic i pictòric que emergint de la negror, entreveia la llum. I això ho va fer l’Àngel el 1992. Per mi, unes de les millors obres de la seva trajectòria: “… grocs de lliris, verds de pau…” sobre negre. Va dignificar uns fragments de vitrall decimonònic per musicar-los en blau sobre la partitura del neogòtic massa barat del seminari de Boters. Com també va fer possible tornar el color a la Seu Vella evitant la traïció de l’entranyable alabastre i superant el debat de tots els conscienciats de la patrimonialitat: els retrògrads, els puristes i els que en sabien. Al bell mig, l’Àngel Jové va reinventar l’essència del vitrall i amb els seus treballats silencis va aconseguir, vidret a vidret, fragment a fragment, com Màrius Torres amb els mots, trobar l’arrel de la terra i la imatge del cel que necessitava la capella.

Anys més tard, ni l’afecte per la vella Seu, ni l’enyor del Canyeret i la plaça sense ombra de l’Hostal, ni tan sols un cert respecte, que ell tampoc no va demanar a ningú, apareix l’encàrrec d’un cartell. El crit al cel, el somriure silenciós i sarcàstic de l’artista, i tots plegats que no vam saber veure res. En aquells anys –i no hem pas millorat gaire–, la ciutat ja se’ns presentava desenfocada, amb lluentons, sí, però efímers com les firetes.. i a sota de tot això, el turó amb la Seu, el riu i l’ombra de les cases de la gent. Per molts motius pots estimar tant algú que prefereixes allunyar-te’n o mirar-ho amb els ulls cansats, o humits. Pots patir per allò que t’agradaria haver viscut i no va ser possible, i millor si en vius ben lluny. A vegades la coherència amb la necessitat de crear i explicar-te t’exigeix una distància que costa d’entendre. L’Àngel Jové ha entès Lleida i l’ha estimat, com molts dels seus fills artistes. No sé si la ciutat els ha entès o els ha estimat…

ARTICLES - ZONA 3

ARTICLES - ZONA 4

EL MES LLEGIT

1

2

3

4

ARTICLES - ZONA 2 (Tablet)

ARTICLES - ZONA 3 (Tablet)

ARTICLES - ZONA 5

ARTICLES - ZONA 6 (BANNER HORIZONTAL)

ARTICLES - ZONA 7

ARTICLES - ZONA 8

ARTICLES - ZONA 11

ARTICLES - ZONA 12