Les darreres setmanes hem dedicat moltes hores a opinar sobre el català i el Papa de Roma i finalment l’ús de la llengua que es parla de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar va estar present a tots els actes que va fer el Sant Pare. Però un cop passada la visita, que ja comença a quedar en el terreny dels records, m’adono d’un detall que no hem tingut en compte. I és important. Molta gent ha argumentat (legítimament) que el castellà també és oficial a Catalunya i que per tant el Papa podia usar les dos llengües. I és cert. Tant cert com el fet que Catalunya té una tercera llengua oficial que a vegades no se li dona la importància que té i que caldria que tots plegats reivindiquéssim més. Aquesta llengua és l’aranès, la variant gascona de l’occità que es parla a la Val d’Aran i que té darrere una tradició que ja voldríem molts pel nostre català. Amb occità escrivien els trobadors, forjadors d’una cultura literària que va donar forma a l’Europa occidental de la que som tributaris. Hi escrivia també Frederic Mistral, que va guanyar el Premi Nobel de Literatura i en paral·lel (i això hagués agradat el Papa) un dels autors més destacats de la literatura aranesa era capellà: mossèn Josèp Condò Sambeat, un nom que caldria reivindicar més i qui sap si ensenyar a les escoles perquè l’alumnat sàpiga que el català i el castellà no estan sols com a llengües oficials de Catalunya. Durant els actes que ha fet el Papa durant aquests dies a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, a Montserrat, a la parròquia de Sant Agustí o a la Sagrada Família, no hagués estat de més que s’hi hagués inclòs algunes referències occitanes. Com que suposo que ningú hi ha pensat aprofito per demanar al bisbe d’Urgell, Lluís Serrano, que com a prelat dels pobles de la Val d’Aran faci arribar la idea al Vaticà per una pròxima vegada ell que, a més, hi té interlocució al ser Copríncep d’Andorra i, per tant, Cap d’Estat. Si no recordo malament l’arquebisbe Vives ja va dir algunes paraules en aranès quan el van nomenar. M’ho explicava Xavier Bada, defensor del túnel de Salau, quan l’agost del 2001 pujàvem en jeep cap al port arran de la trobada que s’hi fa cada any. Som-hi doncs. No ens oblidem de l’aranès, que també és nostre. Com el català.
