“No he venido a luchar contra los elementos”, va dir el capità de l’Armada Invencible quan una tempesta descomunal la va reduir al no res. És evident que els vaixells britànics van aprofitar l’avinentesa per donar l’estocada a la flota de Felip II que fins llavors havia demostrat no tenir rival. Però amb tempesta o sense, i salvant totes les distàncies, perquè el que va passar al segle XVI no té res a veure amb el futbol, la que avui té possibilitats de donar l’estocada és Espanya. La selecció ha fet un campionat brillant i el jove culer Lamine Yamal hi ha tingut molt a veure. Només cal fullejar la premsa per veure que ha estat el veritable heroi de l’Eurocopa que avui s’acaba amb la final.
De fet, la Roja fa temps que ho fa bé. En temps de Camacho es parlava de “la fúria” però aquella nomenclatura associada amb el món taurí no va acabar d’estar mai a l’alçada del que es pretenia. En canvi, quan Vicente del Bosque va agafar la selecció les coses van canviar. La seva humilitat i la seva mà esquerra van convertir Espanya en campiona del món posant les bases d’un equip guanyador. Encara recordo aquella final. Era també un diumenge de juliol, com el d’avui. Amb un bon amic vam quedar per veure el partit entre Espanya i Holanda en un bar de Lleida. Vam trobar les cambreres vestides amb la samarreta de l’equip, la cara pintada amb la rojigualda i un ciri a la Verge de Covadonga. En algun plat també hi havia un pop (el pulpo Pol que va fer fortuna al Mundial de Sudàfrica) i una mica de pebre. “Es para que corran los jugadores”, ens van dir. Espanya va guanyar. Diria que va brodar el partit. A l’hora de pagar, la dependenta ens va dir que estàvem convidats i ens va allargar la mà: “Ni España ni Catalunya, el deporte!”, ens deia a l’intuir que nosaltres érem més partidaris del model britànic, aquell en què Escòcia, Gal·les i Anglaterra poden jugar Eurocopes i Mundials amb tota naturalitat.
Si jo fos ERC insistiria més en aquesta direcció que en un finançament singular que mai serà concert perquè l’únic concert el juguen les nacions. Sense anar més lluny, a l’Eurocopa, que és un dels principals aparadors per visualitzar un país al món sencer. Ves que no fos aquesta la clau de volta de tot plegat.
