Faltaven vuit minuts per les deu del matí del 18 de desembre i la Sandra García anava de Gerb a Balaguer cap a treballar. En un revolt li va patinar el cotxe i va volar 38 metres per caure en una forta pendent (és literal perquè així ho diu l’atestat dels Mossos). El vehicle va saltar la carretera i la Sèquia del Cup i va impactar de cap per avall en una zona d’arbustos i malesa a només cinc metres del riu Segre que li va bloquejar les portes. “Vaig tornar a néixer”, diu la Sandra, que a més a més està embarassada i espera un fill. Aquesta és la història d’un accident que per sort, va acabar bé.
“Pràcticament vaig volar”, explica la Sandra. En aquella hora del matí se n’anava a treballar a Balaguer i la seva parella, l’Ivan, feia pocs minuts que havia passat per davant, també cap a treballar. En aquell moment van ser moltes les coses que li van passar pel cap a la Sandra. Va ser qüestió de segons. Només uns instants. No perdre el coneixement va ser vital per salvar-se. “O potser sí que el vaig perdre unes dècimes de segon però em vaig despertar i no em vaig donar ni compte de que estava boca avall”, explica la Sandra, que relata que va visualitzar la cara del seu fill de 18 mesos i “només pensava que no podia perdre el coneixement”.
Després de l’impacte el nerviosisme va anar en augment. No només havia quedat cap per avall després de l’accident sinó que les portes havien quedat bloquejades pels arbres i la malesa. No podia sortir. Tocava el clàxon per intentar que algú s’adonés del que li havia passat. “Sola no podia. Estava rodejada d’arbres i d’herba”. Però va conservar la calma. Una sang freda que segurament només aflora en moments límits. Amb celeritat va palpar per tot el cotxe i va trobar el telèfon. Per sort no s’havia trencat i va poder trucar l’Ivan, la seva parella. “Treu-me d’aquí!” li va demanar.
L’Ivan, que pràcticament ja havia arribat on treballa, va girar cua a l’instant però va quedar bloquejat pel pas nivell del tren. Va agafar el mòbil per marcar el 112 i ell va arribar una mica abans però li va costar trobar-la. Va conduir fins a Gerb sense veure res i al final va deixar el cotxe a la carretera i va baixar cap baix, al lloc que descrivia la Sandra. Però no la veia. L’ansietat creixia per moments i la boira cada cop era més intensa. Al final li va semblar veure “una petita llum” entre la malesa. Era el cotxe cap per avall de la Sandra. Va tornar a pujar a la carretera. Els serveis d’emergències també la van trucar (el seu marit els va donar el mòbil). Però tampoc la veien. No la trobaven enlloc i l’Ivan es va plantar a la carretera per fer-los senyals. Amb rapidesa Bombers, Mossos i SEM van baixar cap baix. Com que les portes estaven bloquejades no la podien treure.
La Sandra cridava: “Estic aquí!”. Finalment ho van aconseguir estirant-la per la porta del maleter. Ella els va dir de seguida que estava embarassada i els hi va atansar el bolso on tenia tota la informació de gestant. Parlant dels Bombers i de tots els equips d’emergències que la van atendre deixa anar aquesta frase: “És la millor atenció que m’han donat a la meva vida”. Els equips d’emergències la feien riure, estaven pendent d’ella, li preguntaven en tot moment si tenia fred i si es trobava bé fins que la van poder posar a l’ambulància. La van portar a l’Hospital Arnau de Vilanova. Tenia cops i alguna fissura a les costelles però passades les tres de la tarda li van donar l’alta. Tot havia quedat en un ensurt. O en una història que acaba bé. Tant bé que a l’Arnau la metgessa que la va atendre la va tranquil·litzar amb aquestes paraules: “Tranquil·la, el nen està bé”. No sabia encara el sexe del fill i així se’n va assabentar.
A mitja tarda ja era a casa, on ara es recupera de l’accident i de l’ensurt com a protagonista involuntària d’una història que acaba bé. Tal vegada, com un altre ‘Conte de Nadal’. Molt diferent al que va relatar Charles Dickens al segle XIX però igual d’intens en dates com aquestes. “Vaig tornar a néixer i crec en Déu”, afirma la Sandra a l’espera del nadó. Però aquesta ja serà una altra història.
