Estem travessant un episodi de fred polar que ens fa trobar a faltar els calorosos mesos d’estiu. “Estoy ardiendo y siento frío”, canten Alarma. Les nits d’aquests dies són gèlides i amb prou feines es veu una ànima pels carrers. Això fa que molts no s’atreveixin a sortir de casa si no és per extrema necessitat, cosa que fa minvar l’assistència a esdeveniments propis d’una gran vida social o fins i tot als concerts programats.
Molts que esmentaven Celtas Cortos amb allò de ‘Nos vemos en los bares’ ara es retreuen perquè “cuando el grajo vuela bajo hace un frío del carajo”, com diuen Siniestro Total. Els cossos es queden gelats i no hi ha millor reconstituent que un bon papeu d’aquells de la tradició que abans era menjar de pobres i ara fins i tot et donen un ‘sablazo’ a les cartes de menú dels restaurants.
M’estic referint a la sopa d’all, un plat força senzill però molt ric que et posa el cos al seu lloc, una sopa d’origen humil que està sotmesa a múltiples variants, segons l’economia de la família i els gustos del cuiner. Els ingredients són molt senzills: aigua o brou, pa (que sol ser pa dur que ha sobrat de dies anteriors), pebre vermell, llorer, all, oli d’oliva i ou escalfat.
Fins i tot alguns autors esmenten com n’és de sana aquesta ingesta matutina pel fet que és de fàcil digestió, actuant alhora com a emol·lient i neutralitzant de la mucosa estomacal irritada pels abusos de tota mena. Una bona recomanació per als taciturns marxosos que no tenen treva ni un moment en tot l’any. Siniestro Total invita al personal a que si “hace un frío del carajo hay que tomar sopas de ajo”, perquè la veritat és que fa un fred que pela… Oh yeah!
