El CO2 que emet un vehicle no es pot mesurar pel tub d’escapament. Sabem el que contamina fabricar i eliminar bateries? Les zones de baixes emissions han nascut amb una bandera verda a les mans però, sovint, amb un raonament catxumbo. El cas de la Corunya, on el Tribunal Superior de Justícia de Galícia ha permès de manera cautelar l’entrada de vehicles amb conductor (VTC) a aquestes zones, obre una escletja interessant. Els magistrats parlen d’una regulació equilibrada, d’una mobilitat que no s’enfronti a si mateixa, sinó que convisqui. Aquesta decisió pot marcar un precedent: si s’accepta que els VTC hi circulin, per què no els vehicles dièsel que usen combustibles sintètics com el Nexa de Repsol, amb emissions zero? Aquí neix la paradoxa. Si l’objectiu de les zones de baixes emissions és reduir la contaminació, per què es continua discriminant vehicles que, tot i no ser elèctrics, no contaminen? L’error de moltes administracions és haver convertit una mesura ambiental en un dogma tecnològic. No és la font d’energia el que hauria de comptar, sinó el resultat: l’absència d’emissions. La contaminació no s’ha de mesurar en el tub d’escapament, sinó en el global del procés de fabricació i eliminació dels vehicles quan hagin acabat la seva vida útil. Per què ens volen enganyar? Quins interessos hi ha darrere? Potser cal un debat jurídic de fons, valent i desacomplexat. No hi ha cap advocat capaç de qüestionar aquesta incoherència? Si el dret ha de servir la raó i el progrés, potser és hora que algú porti davant dels tribunals el que ja és una evidència: que la sostenibilitat no pot ser patrimoni exclusiu de les bateries.
Sessió: No iniciada
