Fa una setmana ens va deixar la nostra tieta de Barcelona, la Mercè, dona senzilla (però inquieta), discreta (però força simpàtica) i, sobretot, bondadosa. De fet, era una mena de reencarnació de la bonhomia, amb majúscules, amable i cordial de veritat (i dic de veritat perquè ja se sap que als panegírics dels funerals la persona finada sempre acaba essent la més bona, la més treballadora i la més íntegra del món). Fins i tot el seu metge de capçalera li va dedicar un elogi escrit. La Mercè també va ser una persona amb inquietuds: va decidir canviar la seva llengua materna, el castellà, pel català, perquè estimava Catalunya i la seva cultura, i com aquell qui res, va aprendre anglès, llengua que llegia amb fluïdesa. Ben emparada per les seves filles, la Glòria, l’Araceli i l’Esther (especialment per aquesta darrera, ja que és l’única que també viu a Barcelona), va menar una vida tranquil·la i ordenada. Recordo amb nostàlgia les trobades nadalenques a casa seva, a les quals ens desplaçàvem els familiars de Lleida: les seves croquetes eren magistrals (després d’aquella menja ja no calia esperar els Reis Mags, res no podia superar aquell regal). Petits detalls que conformen l’imaginari personal. Totes aquests virtuts les van resumir força bé dos il·lustres artistes amb discapacitat, un manc i l’altre sord. “No hi pot haver gràcia on no hi ha discreció” (Cervantes) i “l’únic símbol de superioritat que conec és la bondat” (Beethoven). Sovint, és a les persones més discretes i mesurades a les que trobem més a faltar. Com a la tieta Mercè.
Sessió: No iniciada
