Avui faig una excepció en el nostre tema agrocultural perquè la vida ens ho demana i ens fa pensar que hi ha valors que s’han de compartir a pesar de les nostres inèrcies diàries. Per això voldria parlar de la Mari Carme Valls o, millor dit, de la “senyoreta” Mari Carme com l’anomenàvem a l’escola quan érem alumnes de primària i fèiem EGB al Col·legi Episcopal. Ara que ens ha deixat i que tots la trobarem a faltar, m’agradaria relatar algunes vivències de la seva metodologia i personalitat que crec, sincerament, avançades en el temps.
Recordo que ens convidava a anar a l’aula de música com si entréssim en un temple, disposava l’aula en forma assembleària per fomentar el debat, el pensament creatiu, i tenia un magnífic equip de so, a part de molts instruments de percussió variats, per iniciar-nos en els ritmes de manera pràctica, per atrapar-nos amb la música des del més primari. Com no recordar els moments de cant i els canons que ens feia fer a l’aula, nosaltres al·lucinàvem del resultat sonor que aconseguia, tot un mèrit, fer-nos cantar bé.
Una altra activitat habitual en les seves classes era escoltar audicions de manera activa, primer ens situava i ens impregnava del compositor que ens presentava (Johann Sebastian Bach, Wolfgang Amadeus Mozart, Ludwig van Beethoven, Antonio Vivaldi …) i després ens demanava quin sentiment havia volgut crear el compositor. Quan entràvem al seu joc, anava profunditzant i ens feia buscar en les audicions els moments en què podíem escoltar un instrument concret, el violí, o algun de la família del vent. També ens proposava reptes… Quantes vegades entren els instruments de percussió a l’obra musical? I ens tenia a més de quaranta alumnes immersos en la música, en la seva pedagogia musical, viva, real i feta des de l’experiència. La Carme ens va fer viure la música des d’un estil molt vivencial, aprofundint, pensant i gaudint. Era una gran mestra, una mestra en majúscules d’aquelles que saben dinamitzar, atrapar i ensenyar de manera profunda. Quina pèrdua més gran!
Per coses de la vida, fa un mes, vaig anar a l’Editorial Pagès que ara dirigeix la seva filla, l’Eulàlia, havia anat a buscar un llibre del jove autor Martí Bach, La parada de la meva vida, i en entrar a la recepció la Carme em va veure de lluny. Ho va deixar tot i em va venir a saludar amb la seva gran amabilitat, vam recordar vells temps, li vaig preguntar pel Lluís, el seu home, que segons ella estava “tocadet” de salut, i em va posar al dia. Després vam compartir sobre cultura, perquè no hi ha res com una bona conversa amb gent sàvia, sempre és un regal. Vaig marxar content de veure-la vital i amb la seva energia positiva de sempre. Per això aquest cap de setmana anterior el sentiment de la pèrdua s’ha fet més gran, m’ha agafat per sorpresa.
No citaré tots els reconeixements que se li han fet, importants, merescuts, guanyats amb el treball constant i apassionat. Però el més gran reconeixement que té la “senyoreta” Carme Valls és la de milers d’alumnes que hem sigut afortunats de tenir-la de model, de mestra, de gran persona. La ciutat té un petit deute amb ella perquè ha sigut una gran i desinteressada ambaixadora de Lleida, la Carme Valls ben bé mereix ser recordada portant el nom d’un equipament cultural, un carrer o una plaça perquè quan els lleidatans i lleidatanes del futur preguntin qui era, descobreixin la gran professional, la seva passió per la cultura i la música i la seva generositat. Això sí que són valors que ens representen, gràcies per tant, “senyoreta” Mari Carme!
