Aquesta setmana, més de quinze dies desprès d’haver anunciat la condemna, el Tribunal Suprem espanyol ha fet pública la sentència que condemna el fins aleshores Fiscal General de l’Estat. Això no deixa de ser una absoluta anomalia, perquè és difícil entendre que els cinc magistrats que hi van votar a favor estiguessin d’acord en la decisió sense conèixer els motius concrets que la fonamentaven. I encara ho és més si tenim en compte que la sentència te una extensió de més de dos-cents folis, la major part dels quals contenen arguments jurídics i valoratius complexos. Hem de suposar que els magistrats s’hauran tornat a reunir desprès de decidir la condemna, per tal de discutir aspectes d’aquest document. Perquè es fa difícil pensar que tota aquesta fonamentació ja l’haguessin comunicat verbalment al ponent el dia que van decidir-la.
La sentència costa de llegir. Per la seva extensió, i també pel tipus de llenguatge que utilitza. S’ha de reconèixer que és minuciosa en l’explicació dels elements de convicció i dels arguments jurídics que els fan decidir la condemna. Inclús arriba a resultar massa prolixa en alguns passatges. És un costum que s’està imposant darrerament i que em temo que hagi arribat per quedar-se. Em refereixo a les cites legals i jurisprudencials extenses que massa vegades donen lloc a divagacions més o menys relacionades amb el discurs principal. És una tònica del nostre temps, probablement afavorida pels avanços informàtics i, a partir d’ara probablement, per la intel·ligència artificial. Però jo crec que estem obligats a fer un exercici de precisió i concisió en qualsevol camp i molt més encara en l’àmbit del dret. La qualitat d’una sentència no té res a veure amb la seva extensió. Ben al contrari, l’esforç que exigeix fer-la clara i precisa és el que li dona valor.
La sentència considera provat que l’anterior Fiscal General va participar o consentir la filtració d’un correu electrònic confidencial i que va promoure i redactar, en part, la nota informativa que es va fer pública des de la Fiscalia sobre el cas que afectava la parella de la Presidenta de la Comunitat de Madrid. El segon d’aquests fets va ser reconegut pel mateix acusat. La filtració del correu en canvi, l’ha negada sempre. La sentència entén que s’han demostrat tots dos i condemna per aquest motiu.
La sentència toca molts temes, alguns d’ells molt interessants, que no es poden analitzar en un article com aquest. Em limito a destacar-ne un, que em sembla especialment rellevant, i en el que coincideixo bàsicament amb la sentència. Em refereixo a la censura de la nota de premsa que va publicar la Fiscalia, quan ja els diaris s’havien fet ressò dels correus i de pràcticament tot el cas, en la qual es precisaven les actuacions dutes a terme i el sentit de l’actuació que hi havien tingut les parts. La sentència diu que el deure de confidencialitat es manté encara que d’altres persones hagin revelat tots o part dels fets confidencials. Sosté que la declaració d’una persona que té accés oficial a unes determinades diligències dona credibilitat incontestable a les notícies que fins aleshores només eren rumors o estaven en dubte. Els vots particulars, tot i que no discuteixen el principi general, entenen que va ser el mateix interessat qui va aixecar el deure de secret en haver revelat les dades confidencials. No hi puc estar d’acord. El deure de confidencialitat, que afecta tant els fiscals com els advocats, els metges o d’altres professionals, només cessa quan hi ha una manifestació expressa de l’interessat que relleva d’aquest deure. Si no és així, es manté.
