El dia de la Festa Major de Balaguer vaig saludar el bisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, a la Plaça Mercadal. Com que només feia dos dies que havíem tret aquest titular: “Lleida fia a Andorra la candidatura de la Seu Vella com a Patrimoni de la Humanitat” tenia intenció de demanar-li que ens donessin un cop de mà. Més que res perquè Vives és Copríncep, i per tant cap d’Estat d’Andorra. Però el nen em va contraprogramar. Mentre parlava amb l’arquebisbe va agafar un bastó i va sortir esperitat cap al mig de la plaça mentre la gent ja ballava sardanes. Em vaig acomiadar de pressa del Copríncep per prendre el bastó al nen i ja no li vaig dir res de la Seu Vella. Hi vaig pensar, en aquesta (no)conversa dijous passat quan ens vam assabentar que la candidatura que impulsa Andorra, la Seu d’Urgell i Foix sobre els orígens del Coprincipat ha preferit que la Seu Vella no els acompanyi. Ja sonava així la música. Diversos historiadors andorrans ho havien escrit a la premsa i l’alcalde de la Seu d’Urgell, Joan Barrera, va deixar clar que això era un afer pirinenc. Per tant, hi havia poques possibilitats però malgrat tot estàvem pendents de la reunió en la que s’havia de decidir al respecte. I no va poder ser. No hi havia cap ganes que l’antiga Catedral tancada per Felip V entrés a la cursa perquè endarreria la candidatura andorrana, que ja encara la recta final. Al final es va reconèixer que els Pairatges (el document que dona forma política a Andorra) es van signar a Lleida però es va al·legar com a impediment la distància que hi ha entre el Pirineu i la capital de Ponent. Es veia com un handicap sense ser-ho perquè les falles també estan declarades Patrimoni de la Humanitat i en fan a tot el Pirineu (per tant amb una extensió geogràfica gegantina) i les pintures rupestres de tot l’Arc del Mediterrani, amb segell Unesco, estan a milers de quilòmetres l’una de l’altra. A la llengua catalana quan es vol expressar que algú ha vist món es diu allò de “la Seca, la Meca i les Valls d’Andorra” i per això no hagués estat malament anar d’una Seu a l’altra (la d’Urgell) passant per Andorra. I no ha pogut ser però sempre em quedaré amb les ganes d’haver-li demanat al Copríncep. No hauria servit de res però ho hauria intentat. La Seu Vella s’ho val.