Ha mort la Pilar, cosina de la meva mare. El meu record de la infància està associat a la Pilar, la reina del neguit. La Pilar era patidora de mena, però no tant com la seva mare, la tia Francisca. Ser patidor és una característica del tremp lleidatà. Només de recordar la Pilar i la tia Francisca pateixo. Guardo una foto de quan tenia tres o quatre anys on sortim la Pilar i jo davant de l’Arc del Pont. La Pilar m’agafa de la mà amb extremada prudència. Patint. Darrere nostre es veu com passa un carro amb la mula. Comiamón! Jo he viscut una Lleida on encara anaven carros per Fernando. La Banqueta arribava al Montepio. Més enllà no hi havia mur del riu. L’actual avinguda de Madrid no existia. Es va fer guanyant terreny al Segre amb enderrocs i runes. Al pare de la Pilar se’l coneixia amb el malnom de lo Patriot, com la torre de Copa d’Or que els veïns volen recuperar. Lo Patriot era paleta i va quedar cec per alguna afecció que desconec. La padrina Bepeta deia que lo Patriot havia perdut la vista de menjar massa arengades. La Pilar va ser una de les primeres cobradores d’autobús de Lleida. Me la imagino patint quan manava als viatgers: “¡Pasen adelante!”. Finalment, la Pilar ha deixat de patir.
Sessió: No iniciada
