No sé si hem oblidat els pobres durant prou de temps, no es pot dir i la culpabilitat és doble. És temps de germanor, la treva hauria de durar almenys fins a Reis, acabem de posar els comptadors a zero i assolim el primer quart de segle. Però estic una mica enfadada, trista i això que hauria de sentir-me agraïda. La boira plana des de fa una setmana, s’ha instal·lat còmodament a Lleida i confereix als carrers un dramatisme prou conegut. Les cigonyes resseguiran el curs del riu a l’altura de la ciutat, però ja no seran dites mai més com ho feia la poeta. I, tanmateix, seran dites en honor seu, que flors i moixons dits, són una herència, que malgrat l’hivern, celebrem una vida, que les roses, a casa nostra, i que se sàpiga a tot arreu, no es marceixen mai.
Sessió: No iniciada
