El títol sembla un eslògan per recomanar un espai relaxant o un refugi climàtic, però la qüestió és molt més profunda. Podríem afirmar que els arxius són, efectivament, un dels refugis de la pau, del sentit de comunitat, de la cosa pública i de la democràcia. Només cal reconèixer el paper que han protagonitzat en els processos de reconciliació, en la dignificació de persones, en la memòria col·lectiva. No parlem només de documents notarials, escriptures o paperassa il·legible. També parlem de plànols, fotografies de tota mena i suport, partitures, dibuixos, cartells, factures, manifestos, llistes, fitxes policials, diplomes, recordatoris… i en alguns casos, pergamins amb segells reials, butlles papals, llibres de crims, cantorals i llibres bancaris de fa segles. Els enemics de la cosa pública també ho són dels arxius. Els cops d’estat comencen amb el saqueig de la memòria i el segrest dels papers dels vençuts. Ho hem vist aquí i arreu. Negar el registre que ens fa persones compromeses, que explica les nostres relacions i la nostra manera de ser ens deixa molt vulnerables. Utilitzar aquestes informacions per amenaçar-nos o tenir-nos controlats és sovint una arma dels autoritarismes.
En democràcia, en canvi, el que hi ha als arxius és una garantia i pot justificar, com ha passat moltes vegades, una reparació imprescindible per trobar la Pau. La memòria que es conserva als arxius no hi és només per servir els historiadors o a estudiosos enderiats. La consulta no és un passatemps. Cada document pot oferir una informació que pot ser molt rica, més enllà del que diu literalment o del que s’hi veu.
El 9 de juny es commemora la creació del Consell Internacional d’Arxius, creat per UNESCO el 1948. Com tots els ens que pertanyen a les Nacions Unides, el seu fonament és garantir la Pau, també amb aquestes institucions i serveis que des de 2009 celebren la Setmana Internacional dels Arxius.
En una ciutat desmemoriada com la nostra, els arxius ens expliquen alguns mèrits i més qualitats de les que pensàvem. No s’hi neguen les misèries però són un antídot contra la baixa autoestima. Son una mostra de respecte als que ens han dut fins aquí. Algú preferirà que siguem i seguim ignorants i no dedicarà als arxius l’atenció que mereixen. Expliquem-los que no els hem votat per anar als “puestos”, amunt i avall i fer-se fotos. Per cert, unes fotos que es perdran si no hi ha arxius…
