La nostra infantesa habita sempre en nosaltres. És el nostre refugi i l’origen de les nostres pors, la nostra mirada ingènua i la primera percepció de la maldat. Serà l’arrel de la nostra vida adulta, allí on tornarem sovint per interpretar els nostres pensaments més recargolats o per tornar a assaborir la tendresa d’un moment. No és només un bagul de records, és l’essència del món que després hem anat construint. A la infantesa li devem la rebel·lia i la comprensió, la primera pedra de la nostra estructura emocional i el desig de millorar el món que ens va fer viure. En definitiva, i com va dir el poeta austríac Rainer Maria Rilke, és la nostra veritable pàtria.
D’aquesta pàtria petita en conservaré sempre les estones perdudes jugant, les llargues sobretaules dels grans, les sortides a empentes per la porta del col·legi i les estones d’avorriment. En mi habiten les baralles al carrer, les reconciliacions, els consells dels germans grans i els petons a la galta. I la bossa d’aigua calenta als peus del llit i les botes d’aigua emmerdant-se dins els tolls de fang fins convertir-se en dos motlles d’argila. I que passessin uns altres reixos encara sense bicicleta mentre el meu veí me la passejava pels nassos. Vaig aprendre el sentit de la responsabilitat de dur a l’escola les germanes petites, i a preguntar al meu pare tot allò que desconeixia. Encara gaudeixo de la por compartida amb altres infants escoltant històries inventades que provocaven calfreds, els intercanvis de tebeos asseguts al replà de l’escala i les converses a crits amb els veïns per les finestres del celobert. I les trampes jugant a les cartes. I la rebutjada sensació de protecció mentre ens banyàvem al mar. Sempre duré amb mi els títols de llegir i escriure prou bé, de ser àgil i forta i de ser la corredora més ràpida de la classe. Algú me’ls va concedir, igual que el sentit de la justícia, l’empatia i la lleialtat. Algú que per amor va intentar –en un intent fallit o no– fer-me un món més fàcil mentre proveïa que no em manqués el més indispensable. Perquè enmig d’aquest garbuix d’imatges i sensacions, ens hi arrelaven uns principis i uns valors. Per a bé o per a mal, per a ser acceptats o rebutjats; imprescindibles, però, per omplir un espai mental que quedaria buit.
I com que com més te n’allunyes, més la recordes, avui em pregunto com serà la pàtria petita dels qui ara són infants. Com es construiran un món interior si les eines tecnològiques i les xarxes socials ja els l’han prefabricat. Qui sabrà respondre els seus dubtes i tranquil·litzar els seus temors sense consultar el mag de la IA. Com desenvoluparan recursos que els enforteixin si mai no es troben davant d’obstacles reals. Com forjaran la seua superació personal si ningú no els tiba a l’altre extrem. A quina pàtria acudiran quan d’adults necessitin el confort d’unes paraules antigues o d’uns consells benintencionats. “L’amor és un acte creatiu” –diu Trevor Noah en el seu llibre Born a crime, descrivint l’aparentment difícil tracte que tenia amb la seua mare–, “quan estimes algú li estàs creant un món nou”. Qui estima un infant, lluita perquè tingui fortalesa interior, no només bens materials ni coixins de cotó fluix. Lluita perquè tingui sempre un refugi on buscar aixopluc, una veritable pàtria.
