La sequera que pateix Catalunya fa evident que el canvi climàtic, com la vida, “iba en serio”, que deia Gil de Biedma. Amb tot, que el Comú no volgués signar els pressupostos perquè els diners destinats al Hard Rock són més necessaris per pal·liar l’escassedat d’aigua, li ha anat de perles a ERC per camuflar interessos partidistes convocant eleccions de secà. Però no vull parlar de la política d’anar per casa, sinó de Cossos d’aigua, exposició col·lectiva que La Panera llueix fins al 26 de maig, examinant l’impacte natural i cultural de l’aigua en els ecosistemes, l’imaginari col·lectiu i els aiguamolls lleidatans…
De l’estrabisme interdisciplinar que sobre el tema ofereix l’exposició (embogeixo amb tants temes), em quedo amb els que fan referència als desastres ecològics (apocalíptica sóc) produïts pel canvi climàtic. Al llarg de la història, l’art ha estat mirall de la vida. Així, molts artistes, preocupats per la sostenibilitat, s’apressen a fer visible la qüestió. Utilitzen les obres per airejar l’impacte dels éssers humans en el medi ambient, tractant de fer-nos reaccionar davant la violència que el destrueix. I que ni tan sols percebem com a violència. L’art veu el que no veiem i ho converteix en caixa de ressonància. Una força capaç d’anticipar i modelar el futur. ¡Ull viu a l’audiovisual d’Alvar Calvet, assenyalant que lo Delta sense sediments és la seva mort!..
A més de les propostes visuals, n’hi ha d’auditives: la reproducció de l’escultura de la Plaça Sanhuja d’Antonieta Aguiló, que suggereix la remor del riu Noguerola. I el projecte Respiració fluvial de Carlos Monleón, amb el so d’un cor de nàiades del Segre i l’Ebre. Tots dos, exercint d’autèntics lutiers, travessen el límit entre el món interior i l’exterior. Comunicant els sorolls dels rius amb l’àrida sala d’exposicions fan audible l’inaudible, alhora que denuncien l’extinció de les espècies autòctones per la contaminació.
Tant de bo aquestes instal·lacions serveixin per bandejar la nostra desídia, allunyant-nos del que diu el pepitogrillo Slavoj Zizek: “Pertanyo a una generació que serà la més odiada en la memòria humana. La generació que “sabia” però que no va fer res per salvar el planeta, llevat de canviar bombetes, classificar la brossa i substituir el cotxe per la bicicleta”. O trampejar la mala consciència organitzant el Dia Mundial de l’Aigua. ¡S.O.S.!
