A casa gaudeixo d’una terrassa gran, però acollidora, la qual vaig començar a estimar, sobretot, quan el malèfic Covid-19 ens va canviar la vida. A l’estiu, la terrassa forma part intensament de la meva vida, sobretot a la nit. Allà passejo, flirtejo amb els estels, m’interrogo i hi penso (massa) bajanades. També escric mentalment articles com aquest i, sobretot, escolto música. Frank Delgado, Buena Fe, Kelvis Ochoa, Chambao, Rodrigo Cuevas, Souad Massi, Idir, Second, Izal, Vetusta Morla, Van Morrison, Daniel Higiénico i altres sovint apareixen per allà, com una mena d’aquelarre personal i intransferible. Des d’Almeria (ves per on) incorporo ara el meu admirat Jaume Sisa. Ja sabeu: “Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum. A casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú”. A l’estiu, la meva estimada terrassa m’abraça, em sosté i no em deixa caure al buit rutinari. És escenari de lleus balls, sopars cómplices, secrets que ho deixen de ser, pista d’aterratge de les llàgrimes de Sant Llorenç (que aquest any no han acudit a la cita, però) i és, en fi, un vòrtex d’emocions. Tanmateix, arriba la tardor i el fred i em temo que la terrassa ara serà esquiva i potser violenta. A poc a poc hauré de tornar a la lectura, la ràdio i tal vegada a alguna pel·lícula d’abans. Tot i que li he donat molts tombs, confesso que no he trobat un final per a aquest millorable article, de manera que, si us sembla bé, lector o lectora, que cadascú tanqui la terrassa i el seu celobert com vulgui. Jo ara mateix no tinc esma.
Sessió: No iniciada
