Fa poc hem viscut una vaga de mestres. Segurament molts alumnes han celebrat una concatenació (dimecres de vaga-dijous de festa pel vent-divendres de Carnaval) que ha suposat quasi una setmana festiva, però el tema dels docents és preocupant. Hi ha greus mancances, en quantitat i qualitat, i no és culpa d’aquest col·lectiu. Els nous criteris escolars –tot déu passa de curs, al·licient nul per a l’esforç–, la falta de respecte als professors (sovint, amb la complicitat dels pares), la superpoblació de les aules i altres factors, han convertit el dia a dia del professorat en una tasca realment ingrata. Un professor jove em comentava les dificultats enormes que afronta a l’institut: “Tinc una classe de 30 alumnes comprimits com a sardines, i ara volen incrementar la ràtio”. “A més, he de donar classe i preparar continguts específics per a nouvinguts que no entenen una paraula de català o castellà, per a joves que tenen problemàtiques diverses (TDH, dislèxies, trastorns de personalitat), per a altres amb altes capacitats… Kafkià”. I una bona amiga que treballa en una escola em deia que “ara tot es fa de cara a la galeria: si els nens no aprenen, es baixa el nivell i tots contents” i afegeix lapidàriament: “No vaig estudiar per a mestra per veure com es massacra tota una generació: eduquem borregos”. El tema de l’educació no funciona, com els trens. Falta d’inversió, idees clares i visió de futur. No tenir cura dels equipaments ferroviaris pot fer descarrilar un comboi, però desatendre l’educació pot acabar fent descarrilar el país. Afirmava el psiquiatra Karl A. Menninger que “allò que es dona als infants, els infants ho donaran a la societat”. Doncs estem llestos.
Sessió: No iniciada
