La presentació del llibre Orfeó Lleidatà. Més de 160 anys de compromís (1861-2024), escrit per Lluís Marc Herrera, amb pròleg de Manel Lladonosa, ha obert l’Any Lluís Virgili en homenatge a un dels grans directors de la històrica entitat lleidatana. L’efemèride ha esportellat la meva capsa dels records. De petit anava a l’Orfeó Lleidatà. Estava ubicat al convent del Roser, actual Parador de turisme. Anàvem a les classes amb les llibretes de solfeig i una llanterna. Al carrer no s’hi veia gens. Parlo de fa seixanta anys, però encara recordo la lliçó vuit que començava: “Do-do, re-re, mi-mi, fa-fa, sol, la, sol, fa, mi”. A vegades (quins nervis teníem!), ens agafava lo Senyor Toni (Antoni Virgili) a la “sala gran” i cantàvem una cançó que ara seria políticament incorrecta: “Ay de los negros que roban café!”. Lo Senyor Toni era molt recte. Els primers documents que van arribar a casa en català van ser els comunicats de l’Orfeó. Anaven adreçats a “Marià Correal”. La mare va demanar que rectifiquessin “l’error” perquè a casa “no n’hi havia cap de Marià”. L’Orfeó, en un delit exagerat de normalització lingüística, va catalanitzar el nom del meu pare, que es deia Mariano i era de Puertollano. Emotius records de l’Orfeó.
Sessió: No iniciada
