La Inspecció Tècnica de Vehicles (ITV) ha deixat de ser un simple tràmit administratiu per a convertir-se, cada vegada més, en un filtre econòmic. Amb un parc automobilístic que supera els 14,5 anys d’antiguitat mitjana i un cost de reparació a l’alça, milers de conductors s’enfronten a una decisió que transcendeix el tècnic, ja que es debaten entre invertir per a mantenir el cotxe en circulació o assumir la seva retirada.
El canvi no és menor. Tradicionalment, la ITV actuava com un mecanisme de control sobre l’estat del vehicle. Avui, en un context de pressió inflacionària sobre els recanvis i exigències normatives més elevades (especialment en emissions), està funcionant també com un punt d’inflexió en la vida útil del cotxe.
El resultat comença a reflectir-se en les dades. Al voltant de dos de cada deu vehicles no supera la ITV i prop de tres de cada deu ni tan sols es presenta, mentre que més de tres milions de cotxes circulen amb la inspecció caducada.
D’inspecció tècnica a decisió financera
Avaries vinculades a sistemes d’emissions, frens o electrònica poden exigir reparacions que superen amb facilitat els 1.000 euros si es recorre a recanvi nou. En vehicles de més d’una dècada, aquesta xifra s’aproxima o fins i tot supera el seu valor de mercat. El resultat és una tensió creixent entre l’obligació de complir amb la normativa i la capacitat econòmica del conductor. En aquest context, la ITV ja no sols mesura si un cotxe és apte per a circular, sinó si el seu propietari pot permetre’s mantenir-lo.
“Veiem com la ITV deixa de ser una revisió tècnica i es converteix en una decisió econòmica. En molts casos, no és que el cotxe no pugui reparar-se, és que el cost de fer-lo amb recanvi nou el fa inviable”, assenyala Jan Amat, CEO i fundador de Recomotor.
El risc d’expulsió silenciosa del parc
Aquest fenomen obre un debat de fons i és que què ocorre quan una part del parc automobilístic no pot assumir el cost de mantenir-se dins dels estàndards exigits.
Tallers i operadors del sector alerten d’un doble efecte. D’una banda, conductors que posposen reparacions o retarden la ITV per a evitar una despesa immediata. Per un altre, un augment de vehicles que surten del sistema abans d’hora, no per impossibilitat tècnica, sinó per falta de viabilitat econòmica.
En paral·lel, els Centres Autoritzats de Tractament (CAT) registren un volum més elevat de vehicles que es lliuren per a baixa definitiva després de no superar o, bé preveure no superar, la inspecció.
El recanvi reutilitzat, una variable que altera l’equació
En aquest escenari, el recanvi reutilitzat introdueix una alternativa que pot canviar el desenllaç de moltes d’aquestes decisions. L’ús de peces recuperades amb traçabilitat permet reduir el cost de determinades reparacions fins a un 60%, especialment en components d’alt valor. “El problema no és la reparació, sinó com es repara. Quan existeix una opció amb garanties i a un cost raonable, molts vehicles poden continuar circulant diversos anys més”, explica Jan Amat.
Més enllà de l’estalvi, aquesta pràctica encaixa amb les polítiques europees d’economia circular i dret a reparar, orientades precisament a prolongar la vida útil dels productes i reduir residus.
Un sistema en transició
L’enduriment dels controls, l’envelliment del parc i la pressió sobre la butxaca del conductor estan redefinint el paper de la ITV dins de l’ecosistema de la mobilitat. El que fins ara era un tràmit periòdic comença a funcionar com un mecanisme de selecció econòmica del parc automobilístic.
