No sé si creure que s’han exhaurit els cromos del Mundial de futbol o han escanyat a propòsit las distribució del producte. En qualsevol cas, una col·lecció que costa més de mil euros si es vol completa no sembla pas un caprici a l’abast de tothom, i molt menys d’un públic infantil. Els àlbums de cromos tenen una llarga història. Els nostres avis, dels cromos en deien “sants”. La definició sacra era per analogia de les estampes de sants que l’Església escampava per captar creients. Per saber si un llibre era atractiu de llegir preguntàvem si “porta sants”. Qualsevol tema valia per fer-ne l’àlbum de cromos. Un dels més ridículs que recordo era l’àlbum de la família Telerín, aquells dibuixos que engegaven la canalla a dormir. Molts coetanis encara reciten de cor els sis membres de la nissaga televisiva. Hi havia àlbums amb trampa, com un d’animals que prometia uns patins de regal a qui completava la col·lecció, tasca gairebé impossible perquè hi havia un cromo de plàstic pràcticament inexistent. La dèria dels cromos generava un mercat d’intercanvi que omplia les hores desvaguerades. “Tinc, tinc, tinc… falta!”, era la cantarella habitual en repassar la llista amb els números dels exemplars repetits o mancats. Jo jugava amb avantatge amb els cromos que sortien a les rajoles de xocolata. Ma mare era flequera i venia la xocolata a preses per als berenars. Els cromos me’ls quedava jo. Tenia totes les col·leccions de xocolates Batanga. Els apocalíptics de la mort del paper haurien de reflexionar sobre el fenomen dels cromos.
Sessió: No iniciada
