“Sota aquestes orelles tan petites que semblen escrites amb tendresa, un es troba amb aquesta mirada, tan mística, plena d’una saviesa desconeguda, provinent d’altres mons”. No seré tan profund com Julio Cortázar, però sempre em declararé admirador d’aquests petits éssers, intel·ligents i audaços alhora, efusius i al mateix temps independents, fascinants en definitiva. En l’anterior Macedònia parlava d’aquestes dues preciositats que són la Lluna, la dama, i la Nebli, la petita, amb el seu simpàtic bigotet de Charlot. Encara que sempre van a la seva, jo crec que tenen clar que som una família. Quan arribes del carrer, et venen a rebre solemnement a la porta però, a diferència dels gossos que et mengen a festes, les gatetes, un cop comprovat que ja ha tornat el “gat gran”, se’n tornen als seus quefers (per cert, sempre m’ha fet gràcia la concepció que, segons els experts, tenen els gats de les persones: una mena de gats grans que són bons caçadors –perquè els hi proveeixen menjar– però que fan “coses rares”. Independents al màxim, tampoc defugen el calor humà quan els hi ve de gust: la Lluna és una especialista en ajaçar-se a la falda, mentre que la Nebli demanda, tot just surto del llit, la seva ració de moixaines, com dient “ja estem tots en marxa”. Però el que resultava realment graciós i alhora amorosívol de la petita són els moments en els que, gelosa perquè estic feinejant a l’ordinador –al que veu com la competència– reclama l’atenció amb la poteta d’urpes afilades tot donant-me un copet extremadament suau a la galta, acompanyat d’un “miau” quasi suplicant. Entranyable.
Sessió: No iniciada
