M’apropio parcialment del títol de Walt Disney per presentar, en versió felina, les xiquetes més eixerides de la casa. La més grandeta, la Lluna (Lluna Nova, perquè és negra com l’atzabeja) és l’aristòcrata, i la Nebli, la jove, és la plebea (convé aclarir que originalment havia de dir-se Nebla, donat que és negra i blanca, però al final és va imposar Nebli, potser un homenatge a la nostra boira). Totes dues adoptades de la protectora, la primera després que una dama respectable (totes les persones que tenen cura d’animals són respectables) ja no se’n pogués fes càrrec, i la segona rescatada del carrer. És fascinant descobrir, amb el temps, la idiosincràsia tan dissemblant que tenen aquests animalets. El menjar: curiosament la Nebli és més selectiva i deixa certes terrines a mitges, fet que agraeix la Lluna, que fa de cotxe-escombra. L’esperit aventurer: la petita és molt més curiosa, i aprofita qualsevol oportunitat per sortir al pati interior i –cal controlar-la– també al replà de l’escala. O els llocs de descans: a la Lluna li atreu més la taula del menjador, fent companyia a les persones, mentre que la Nebli s’allargassa en un radiador, amb les potetes entre els tubs calents, o s’estableix al damunt del penja-roba, on controla la situació des de les altures estant. I quan alguna nit es colen a l’habitació, la Lluna opta per dormir damunt del llit i la Nebli prefereix infiltrar-se hàbilment sota el llençol (i aleshores cal vigilar, perquè defensa el seu espai amb subtils mossegadetes a les cames!). Anècdotes entranyables que demostren que, en el fons, viure una mica engatat no és tan dolent.
Sessió: No iniciada
