La cara de les situacions d’emergència a Catalunya és Imma Solé. Sempre que hi ha un daltabaix, la persona que surt a donar instruccions i posteriorment explicacions és Immaculada Solé i Colomé, subdirectora operativa de Protecció Civil. Cada vegada que hi ha un incendi, un temporal de pluja i vent, nevades, onades de calor, apareix a tots els mitjans de comunicació la cara d’Imma Solé. Per grossa que sigui la catàstrofe, Imma Solé mostra sempre el mateix posat. És impertèrrita. Em recorda la tieta Carme que vivia a la casa familiar. La tieta que cantava Serrat. La tieta Carme era la persona a la qual tothom acudia amb algun problema. La tieta Carme, com l’Imma Solé, transmetia seguretat, confiança i tot allò que fa falta en situacions de crisi. La cara de la Covid va ser Fernando Simón, director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries. Simón es va convertir en un símbol pel seu impacte mediàtic, fins que va desaparèixer engolit per la magnitud del problema. Als polítics els van molt bé figures com Fernando Simón o Imma Solé perquè, com no són polítics, transmeten més credibilitat i poden parlar des de la gestió directa de l’emergència. Tanmateix, pel que fa als fenòmens meteorològics, als especialistes els passa com als economistes: es passen la meitat del temps explicant què passarà i l’altra meitat explicant per què no ha passat. És difícil la feina d’Imma Solé. Només hi ha un càrrec on és més complicat donar la cara: portaveu de Rodalies. Ja sabem com va acabar l’apreciat Antonio Carmona.
Sessió: No iniciada
