¿Què tenen en comú Caravaggio, Gauguin i Picasso, a banda de ser mestres de la innovació i fer evolucionar l’art, trencant amb els criteris artístics que els precediren? Doncs que les seves accions socials van ser en molts sentits menyspreables (assassinat, pederàstia, violència psíquica), posant en evidencia una de les paradoxes més inquietants de la ment humana: la lucidesa, que duu a innovacions genials, convivint amb la ceguesa moral. La història de l’art, com també la de la literatura i el pensament, està poblada d’autors que exhibeixen aquesta dualitat i als que no obstant admirem per les seves obres. Avui, està de moda sotmetre a judici la seva ceguesa moral sota els criteris del maleït presentisme històric (jutjar la moral dels artistes del passat amb el prisma social i cultural del present) que fa furor a les xarxes…
El presentisme duu a la cultura (?) de la cancel·lació. Denunciant els seus comportaments retiren el suport als artistes, estigmatitzant les obres i ocultant la seva genialitat. El col·lectiu Me Too gairebé se’n surt de cancel·lar Picasso.La qüestió és altament perillosa. Si bé el presentisme ajuda a visibilitzar abusos i promou que les figures públiques assumeixin responsabilitats rendint comptes dels seus actes, es corre el risc de caure en la censura i la falta de diàleg. Darrerament, la mediàtica Rosalia va haver de tancar la boca i demanar perdó per unes declaracions sobre Picasso que no van semblar pertinents als cancel·ladors. ¿Cal jutjar els artistes pels seus crims o per la seva obra? Soc del parer que no es pot ignorar que el seu caràcter i vida convulsa queden reflectits en les obres però no anul·len la seva qualitat. Si bé les persones som culpables dels nostres actes, les obres no ho són…
La cancel·lació és una solució simplista a malestars socials presents des de fa molt temps. La velocitat amb que les xarxes convoquen i mobilitzen l’opinió pública, desvirtua qüestions que, plantejades seriosament i debatudes, demostrarien que el que falla és el sistema. L’educació seria l’element clau per transformar-lo. No s’hauria de cancel·lar, si de cas desmitificar tot informant sobre la vida dels artistes. I veure les seves obres amb una altra llum. Tant de bo la cancel·lació sigui moda efímera. Si les xarxes socials segueixen jutjant amb creixent impunitat, ens quedarem sense artistes. Pocs se’n salven!
