Recordo una imatge molt bella, una posta de sol. Durant anys vaig estudiar en una escola d’art a Tàrrega, en un emplaçament privilegiat que enquadrava l’horabaixa, orgull a Ponent. Ens precipitàvem a la dècada dels noranta d’un altre segle i ostentàvem el títol daurat dels divuit anys, plens de somnis, esperances, tòpics i camps de blat. Érem conscients d’aquesta sort perquè molts dies s’aturava la classe, giràvem el cap en direcció a la finestra per introduir-nos dins aquells ulls nostres, atònits i molt verges encara, els carabasses i liles que s’esfilagarsaven allargant-se fins al fil de plata, un somni, un regal, una lliçó, “le rayon vert” de l’Urgell. És una zona d’equipaments. Ja fa temps que van construir darrere l’edifici, la posta de sol ja no hi deu entrar.
Sessió: No iniciada
