D’allò que probablement havia estat bosc de carrasques, ja no en queda res. El Canal d’Urgell és l’eix vertebrador del Mascançà, una línia d’aigua que es bifurca en séquies principals, flanquejades per algun xop i plàtans ben afilerats que conformen dos camins com una frontera que es pogués resseguir d’anada i tornada. Els que clarament som de la zona en diem banqueta. La banqueta del canal és el mirador de l’aigua, el camí dels somnis d’infantesa dels que recordem la creació de la comarca, recorregut en tota classe de velocípedes de dues rodes. Fins on arriba la vista; oms, àlbers, verns, freixes i salzes queden ara com punts verds a les fasseres en un paisatge de planura. La poeta ho sabia i avisava ara: “No talleu els arbres del canal”.
Sessió: No iniciada
