És admirable la capacitat d’alguns polítics per dir una cosa i la contrària en escàs marge de temps i, fins i tot, simultàniament. L’estofa dialèctica d’Oriol Junqueras, president d’ERC, és capaç de defensar alhora dos discursos antagònics fent veure que són la mateixa cosa. D’una banda, tanca la porta a l’operació Rufián i de l’altra n’és un avalador fervent. El pròleg de Junqueras al llibre de Rufián Ser de izquierdas es ser el último de la fila (y saberlo) és un cant sublim a la idea del diputat d’ajuntar totes les esquerres per fer un front contra l’ascens de la dreta i de l’extrema dreta. L’última atzagaiada de Junqueras contra l’operació Rufián no pot ser més contundent. “Vaig anar a la presó per Catalunya, no perquè Ada Colau sigui diputada en una llista d’Esquerra”. En el pròleg de l’esmentat llibre de Rufián, diu Junqueras que “des de l’humanisme cristià que sempre m’ha inspirat, als corrents llibertaris i socialistes tan arrelats a Catalunya, mai he estat un ortodoxe ni tampoc un dogmàtic. Catalunya no ho és. La nostra és una societat molt plural. I només unint aquesta pluralitat aconseguirem ser una majoria suficient per assolir els canvis en profunditat que perseguim”. Per si queda algun dubte, Junqueras rebla: “Avui més que mai la nostra aspiració és una societat per viure i conviure, tots, davant els interessos del pitjor nacionalisme que encarna la dreta espanyola que pretén esquerdar la convivència fracturant la societat”. Per a Junqueras, la independència de Catalunya és un “estat transitori” cap a la república. I acaba citant un amic seu, fill de Huelva, que diu que “els catalans naixem on ens dona la gana i serem el que ens doni la gana”. Glòria!
Sessió: No iniciada
