L’amic i company Andrés Rodríguez, que va seure al meu davant durant molts anys, era un enamorat de l’Àngel Jové. Sobretot del que va actuar a les pel·lícules de Bigas Luna en un moment en què el cinema espanyol no tenia el nivell que té ara. L’Andrés se’n va anar entrevistar l’Àngel Jové a la Fundació “la Caixa” perquè havia fet una instal·lació amb onze sardines penjant. Li va preguntar: “¿Por qué once y no doce?”. Y va respondre: “Porque en la lata había doce y me comí una”. Jové era un artista de cap a peus. Tant capaç d’actuar amb Bigas Luna i de fer instal·lacions amb sardines com de dissenyar els vitralls de la Sala Víctor Siurana o de la Capella de Jesús de la Seu Vella, una obra que va finançar Res Non Verba i que va donar color a aquest espai. Podria dir que a l’Àngel Jové, que va morir dimarts passat a Girona, només el vaig tractar en aquesta etapa i més aviat poc. A diferència de l’Andrés Rodríguez, que sempre explicava amb una rialla a la boca l’anècdota de les onzes sardines, jo vaig trobar un Jové molt més esquerp. Quan dissenyava els vitralls de la Capella de Jesús el vaig trucar per veure com anava. “No sé qui t’ha donat el número però no em truquis més”, va respondre secament. No ho vaig tornar a fer.
Sessió: No iniciada
Menu
