Er amic Carlos Sánchez, que hè 27 ans que produís eth Romanic Musicau ena Val d’Aran, me demanèc de participar ena session de Santa Maria d’Arties deth dia 22 d’agost, entà parlar de Josep Vallverdú, que moric eth passat 21 de juriòl. Carlos Sánchez volie hèr-li un omenatge. En un principi me quedè estonat, però non podia negar-me.
Era explicacion la hi en aranés e es mès de dues centes persones qu’èren presentes ena glèisa, des qu’era major part èren toristes, agraïren eth poder escotar era lengua deth país. Entà jo siguec ua manèra de demostrar que se se hessen mès actes tàs toristes en occitan, ac valorarien e se consolidarie era lengua. Non i a programes en aranés tàs toristes.
Dempús, ua explicacion de Mònica Rodríguez sus eth romanic de Santa Maria e ua actuacion musicau de Pixie e Dixie completèren er omenatge a Vallverdú qu’ei un referent ena lengua catalana, però deth que jamès auia tengut en compde ena sua relacion damb era Val d’Aran.
Eth contacte de Vallverdú damb Aran se produís en diuèrsi moments dera sua vida. Quan hège era mili ja se vedec ena obligacion d’anà’i e auec de crotzar eth tunèl de Vielha a pè.
A Vallverdú li agradaue viatjar: “tot el que hom pot escriure sobre una comarca, ni que la conegui bé, no és res comparat amb un viatge que hi feu personalment. Però no un viatge per a donar un tomb, fer un aperitiu estrangeritzant, dempeus en una barra moderna, i treure unes fotografies: cal anar deambulant lentament pels carrers, preguntant coses a la gent que es posa a tret, que sempre n’hi ha, observant les dones –gran catalitzador de la composició d’una terra– i els treballadors (…); els oficis dibuixen l’home, i el seu propòsit, i els seus somnis i tot, si hi sabeu veure”. Atau ei coma viatgèc pera Val d’Aran, damb contacte, mès “Haig de dir que hi ha un tipus de paisatge que no m’agrada gens: la muntanya. No sóc home muntanyenc. Hi ha gent que estima la muntanya i a la qual agrada pujar als cims. Jo penso que des de dalt d’un cim el que es veu és una altra muntanya i per això no val la pena de pujar-hi”.
Vallverdú mos deishèc dus documents interessants sus aguest país. Un en 1968, coma resultat d’aqueri viatges de cap de setmana que hec en un 2CV amassa damb eth fotograf Ton Sirera, per totes es comarques de Catalonha e que produïc aquera òbra de nòm Catalunya Visió. Escrita integrament en catalan, mos reflèxe qu’ena Val d’Aran, “la llum té una tonalitat encesa als dalts, una grisor transparent a nivell de vista i una pastositat densa a baix, per on corre, infatigable, el Garona”. E mos parle deth torisme: “L’espectacle de la Vall plena de forasters és un impacte de color i de moviment…” des pòbles, des montanhes… Tanben der art romanic: “El romanic de la Vall d’Aran no és un romànic de miniatura. Els detalls decoratius abunden, plens d’ingenuitat però alhora de saviesa… El romànic de la Vall és de llarga tradició al Pirineu. La taca negra de la pedra, les voltes dolces i la penombra interior, la mescla ingènua de l’austeritat –pobresa– romànica amb alguna traça de barroc, els dona un encís particular”. E naturaument parlèc dera lengua. En descriu era sua sonoritat: “Sentir parlar l’aranès és una bella experiència: no pas pels mots, que, separats potser serien entenedors en part per a un català amb bona oida, sinó per la música, que fa uns alts i baixos tots melodiosos i ocellerins”. E plaçant-se en Baqueira ditz que “…telecadires i telesquís funcionen a pleret i entre l’exabruptat idioma dels francesos, el melodiós castellà de la gent fina de Barcelona, el xirol català dels esportistes de l’altra Barcelona, i el parpadeig de l’aranès dels empleats, us trobeu en ua Babel colossal”
Er aute document de referéncia ei un article de 1974, “Esto es el Valle de Aran” dera revista Destino, escrit en castelhan damb introduccions en aranés dera òbra de Jusèp Condò. Recuelh quauqua preocupacion: “Hay una progresiva castellanización del elemento joven, el cual mira al catalán como algo con lo que tiene que apechugar por vecindad. El idioma aranés está en retroceso, pese al esfuerzo de algunos particulares”. Ère era epòca franquista, hè mès de 50 ans. Alavetz es joeni ja abandonauen era lengua e certament des de hè ans ei eth collectiu que l’an emplegat mens.
E ua darrèra preocupacion, en aqueri moments de dictadura, hè referéncia ara estructura sociau dera Val d’Aran e a auer detectat un sistèma de dependéncies, de pòga democràcia, d’un cèrt caciquisme que li creen ua inquietud: “Se escuchan versiones dispares sobre el acoso que poderosas y no bien determinadas fuerzas parecen estar sometiendo al valle. La discusión de la cosa publica da la impresión de hacerse, ante los extraños, como en sordina molesta, inquietante… Mucho rumor… existen soterrados interrogantes que la gente se pasa de boca en boca… hay perfiles de infundio… El futuro del valle. De unas gentes de tanto carácter como los araneses debieran decidirlo ellos, però todos ellos”.
Tà pensà’i!
