Aquest carnestoltes passaré a veure quina disfressa porten Indíbil i Mandoni (feliçment restaurats, cuidem-los) i em tornarà a la memòria aquell poema èpic que encara no he sentit recitar mai. L’any ara passat, el vint-i-quatre, es va celebrar el centenari de la mort d’Àngel Guimerà, un personatge molt interessant de la literatura i la política catalana. Fou un gran dramaturg reconegut arreu d’Europa i més enllà, i un activista avançat al seu temps. L’autor de Terra Baixa, La Filla del Mar o Maria Rosa va participar el 1875 als Jocs Florals de Barcelona i va obtenir el primer accèssit amb un poema titulat Indíbil i Mandoni.
El poema es publicà a Lleida en la Garlanda poètica Ilerdanesa confeccionada el 1881 per Josep Pleyan de Porta amb versos de grans autors del moment. Més endavant el poema es convertí en una obra teatral, una tragèdia sencera, i una part d’aquesta la va musicar el mestre Enric Morera.
És una dada ben poc coneguda que aquestes personalitats de la Renaixença s’haguessin inspirat en els cabdills ilergetes, presentant-los a més com a defensors de la terra contra un imperi cruel. Pels escriptors, com també pels historiadors d’aquell temps, el món clàssic i les referències d’època llunyana eren molt considerats per donar una pàtina qualitativa als seus arguments, però també per reforçar el valor d’autenticitat d’una ciutat ja coneguda en les cròniques dels antics romans. Indíbil i Mandoni són, en aquest context, els ancestres autèntics i, com a tals, els hem de recordar de manera heroica, amb tota l’èpica que donen els versos romàntics o els textos dràmatics del realisme. Per la majoria dels lleidatans actuals, Indíbil i Mandoni és una estàtua i un indret on quedar, com passa amb Ricard Viñes que també és un lloc per quedar i en diuen Ricardo. Amb tot, fins coneixent que l’escultor els havia creat amb un altre nom, no dubto pas que molts lleidatans aprecien l’efígie dels dos herois i espero que molts també honorin la memòria del pianista.
Seria bo que, a més de servir per l’acudit de la disfressa de cada any, que tanta gràcia no té, els lleidatans coneguéssim més uns avantpassats recordats en la llegenda com a autèntics resistents. De fet, el poema de Guimerà proclama Ilerda vale!, malgrat la dissort de la ciutat conquerida. Jo ho prefereixo a aquell Ilerdam videas que s’interpreta com una maledicció. El poema tràgic de la nostra història haurà de triar.
