Un estudi d’investigadors de l’Hospital Universitari de Bellvitge i l’IDIBELL ha significat el primer pas cap al desplegament de la medicina personalitzada i de precisió en trasplantament renal. Els investigadors han aconseguit demostrar els bons resultats d’un algoritme que ajusta les dosis de l’immunosupressor tacrolimus segons les característiques de cada persona. Actualment, la dosi inicial de tracolimus -el fàrmac més utilitzat per evitar el rebuig del transplantament- es decideix en funció només del pes corporal de la persona. Si després cal ajustar-la, com passa sovint, es fa només segons un sistema d’assaig i error, sense tenir en compte el risc immunològic personal, el risc d’efectes adversos o la qualitat del ronyó del donant.
A l’article publicat a la revista ‘Kidney International’, els investigadors relaten l’estudi de l’efectivitat d’un algoritme de dosificació validat que inclou l’edat, la proporció de glòbuls vermells a la sang i la presència de determinats indicadors genètics en cada persona, a més del coneixement que es té de com influeixen aquests paràmetres en el comportament del fàrmac.
L’estudi va analitzar un total de 90 pacients trasplantats de ronyó a l’Hospital de Bellvitge entre el 2018 i el 2020. En concret, va comparar el comportament del fàrmac entre els que van rebre una dosificació segons el nou algoritme i els que van rebre la dosificació estàndard tenint en compte només el pes corporal.
El resultat va ser que, cinc dies després del trasplantament, un 55% de pacients del primer grup i només un 21% del segon grup havien assolit la concentració mínima necessària de tacrolimus. Per arribar al nivell terapèutic desitjat, el primer grup va necessitar 5 dies de mitjana i el grup de control, uns 10. Els pacients amb dosificació individualitzada, a més, van requerir menys canvis en la dosi i van mostrar menys variabilitat entre ells pel que fa a la presència efectiva del fàrmac.
Després d’un trasplantament renal, el més habitual és que els pacients tractats amb tacrolimus estiguin massa o massa poc exposats a aquest fàrmac durant els primers dies, cosa que augmenta el risc de complicacions. El fet de poder assolir abans els nivells adequats pot significat una reducció del risc de rebuig i dels casos de toxicitat causada pel fàrmac.
Segons destaca la Dra. Núria Lloberas, investigadora del Servei de Nefrologia de l’Hospital de Bellvitge i autora principal de l’estudi, “seria desitjable que l’estratègia que testejada fos adoptada a la majoria d’unitats de trasplantament renal”, ja que assegura que “es tracta d’una aproximació relativament fàcil i barata”, que requereix només un estudi farmacogenètic previ al trasplantament i la detecció d’unes poques variables clíniques i analítiques.
En el mateix número de la revista ‘Kidney International’, un comentari editorial elogia el disseny i l’execució del treball i subratlla que “pot representar el començament de la medicina de precisió en el trasplantament renal”. Segons els autors de l’article editorial, el treball fet a Bellvitge marca el camí a seguir, que ha de passar, segons afirmen, per anar afegint a l’algoritme nous paràmetres que reforcin el seu paper de guia per a una teràpia plenament personalitzada.
A més de Núria Lloberas, han participat a l’estudi diversos metges especialistes del Servei de Nefrologia de l’Hospital de Bellvitge, que dirigeix el Dr. Josep M. Cruzado, amb el suport també de l’Àrea de Bioquímica del Laboratori Clínic de l’Hospital de Bellvitge i de la Unitat de Biofarmàcia i Farmacocinètica de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona.
